Portbou, 17.30 hores. Bufa una tramuntana tan forta que, en els comerços tancats, el vent es converteix en veritables cops de puny sobre les persianes metàl·liques. Què pensarà d´aquell vent, per a ell estrany, aquell noi bru que, bossa en mà, arrossega la seva existència pels mateixos carrers on Walter Benjamin va perdre l´esperança? Es veu clar que acaba d´arribar d´algun lloc llunyà i, per la seva divaga sense rumb, que ningú l´espera. Penso en el que pensa. No és suficient la seva situació, que ja és una pallissa, per rebre a més els cops de puny d´aquell vent d´aquesta terra nova. La frontera que acaba de creuar l´obligarà a fer taula rasa amb la seva vida.

No lluny d´allà, al cementiri de Figueres, unes tombes situades just darrere del dipòsit de cadàvers continuen sense nom. Havent passat vint anys que la mort es fes amb els seus habitants, l´oblit i la manca d´identificació, encara són NN (No Name), s´ha empassat la seva història. Es tracta del cas del «camió pastera» que el 1998 transportava des d´Itàlia immigrants il·legals i que es va accidentar a Capmany (Alt Empordà). En l´accident moriria el conductor i onze dels immigrants. Cada vegada que passo per Figueres, per alguna raó, imagino el mateix vent de Portbou filtrant-se per les plaques dels nínxols cap al seu interior fred i fosc. El que va ser d´ells serà una incògnita perpètua per les seves famílies.

Com si el temps es burlés de nosaltres amb un «etern retorn», un cas similar ocupava les portades dels diaris fa poc més d´una setmana. Vuit africans eren descoberts al calaix d´un camió que també venia d´Itàlia. El seu destí immediat, les comarques de Girona, aquesta vegada va ser casualitat, ja que, cansats i morts de fam, s´havien colat al camió i no havien pogut baixar a França. Aquest divendres passat succeïa un cas similar: camió, Jonquera, set immigrants d´Eritrea.

La frontera no només és una línia entre mugues marcada en uns tractats, sinó que és el filtre que hauran d´esquivar unes persones que no tenen res i que lluiten per un somni, escapats de la fam i la manca d´oportunitats, i als quals Europa els dona l´esquena. El que els empeny s´assembla molt a aquest aire fort de la frontera, «aquesta força còsmica superior a qualsevol forma humana», segons Pla: el mateix instint de supervivència.

Passats tants anys dels morts de Capmany, la frontera continua sent tan incondicional com aquest vent anomenat tramuntana.