26 de febrer de 2018
26.02.2018

la fraternitat

26.02.2018 | 07:09

A propòsit de la famosa tríada revolucionària que ha configurat la democràcia moderna –llibertat, igualtat, fraternitat–, el filòsof israelià Avishai Margalit ens adverteix a De la traïció (Arcàdia, 2017) que el pensament polític ha deixat de costat, de forma gairebé unànime, el requisit de la fraternitat. En el seu format més pur, el liberalisme reivindica l´aptitud dels drets privats i individuals dels ciutadans per assolir l´ideal d´una societat més pròspera i justa. A través del comerç i la lliure interacció, el mercat arriba a un equilibri imperfecte, però preferible en tot cas a l´enginyeria social dels buròcrates i dels partidaris de l´Estat gran. És una teoria, és clar, que l´experiència històrica no ha aconseguit corroborar. La seva alternativa seria la socialdemocràcia que, com a marc polític i econòmic, defineix l´avatar occidental des de la conclusió de la II Guerra Mundial. No en va el pes de l´Estat sobre el PIB és molt elevat, fins i tot en aquells països més reticents a la intervenció pública: Estats Units o el Regne Unit. Com a principi general, la socialdemocràcia converteix la igualtat –i l´acord entre classes socials– en valor preferent. La justícia sorgiria, per tant, de la tensió no resolta entre la llibertat i la igualtat, entre el reconeixement dels drets individuals i l´obligatorietat moral de la cohesió.
Però, què passa amb la fraternitat? Què dir d´ella? Per a Margalit, sense ella tampoc hi caben les altres dues, i el seu oblit en la teoria política constata la pèrdua del sòl natal de la democràcia. «Crec que la fraternitat és important –llegim a De la traïció com a força que impulsa cap a la llibertat i la igualtat. Només una societat que tingui un sentit ferm de la fraternitat compta amb el potencial per dur a bon terme la justícia». La fraternitat –en la definició de Margalit– és el món de les relacions humanes denses (la família, els amics, la nació), enfront d´un altre tipus de relacions més fràgils que es basen en la confiança moral més que en un reconeixement dels llaços íntims que ens uneixen. La llibertat, la igualtat i la justícia operen sovint com a principis abstractes –o merament legals–; la fraternitat, en canvi, és històrica i concreta: reclama –de nou són paraules del filòsof israelià– una noció de «pertinença, memòria i significat»; és a dir, de present, passat i futur.
Evidentment, aquests tres elements compresos en la fraternitat plantegen qüestions de calat quan ens enfrontem a una cultura de la desconfiança, que ha fet seva la necessitat de la sospita. Quan els llaços es trenquen, retorna com un pèndol la socorreguda seguretat dels espais petits, de les unitats mínimes, de les identitats monocordes. La temptació del Brexit constitueix un cas socorregut: enfront dels vincles abstractes de la construcció europea, la calor emocional de la renacionalització de l´Estat. Un teòric com el francès Pierre Manent fa temps que adverteix del «moment ciceronià» que plana sobre Europa i es concreta en l´absència d´una forma política viable per a la Unió. Però, al mateix temps, cal complementar aquesta mirada amb el criteri emocional de les relacions denses: aquesta urgència de la fraternitat que ens convida a incloure la diferència i no a excloure ni a separar. Margalit il·lustra aquesta idea amb uns versos del poeta americà Robert Frost, que tradueixo de forma lliure: «Una llar és allà on saps que t´acolliran, encara que no hagis fet res per merèixer-ho». Una societat, per sobreviure, necessita aquest tipus de relacions humanes fortes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema