Los archivos del Pentágono no és, al meu parer, una pel·lícula tan intel·ligent i rodona com Lincoln, del mateix Steven Spielberg, però és més que acceptable i en els moments decaiguts té el valor segur de Tom Hanks i la sempre colossal Meryl Streep. En els detalls més petits treu el cap el talent, com en la crítica soterrada al masclisme de les redaccions, sense comptar el personatge del redactor mindundi a qui li cau a sobre l´exclusiva o el commovedor retrat de Robert McNamara, un polític que participa en l´ocultació de les raons i el recorregut de la guerra del Vietnam, però prefereix que tot quedi per escrit segur d´una futura catarsi i regeneració. Com els nostres generals africanistes i neandertalians! Era el tema de moda, llavors, tant, que la revista d´humor Hermano Lobo es va inventar el personatge i la secció de Los casettes de Mac Macarra.

Ara, molts anys després, Spielberg, potser conscient que l´èpica americana ja no dona més que per explicar-nos, una altra vegada, el desembarcament de Normandia, l´alliberament dels camps d´extermini i el triomf de la premsa lliure sobre un govern mentider i corrupte, ens mostra, amb una inusual claredat, el tendó d´Aquil·les dels mitjans de comunicació. Política i premsa comparteixen sistema d´irrigació, com els òrgans enganxats dels siamesos. Són planetes bessons amb la particularitat que un d´ells és molt més dens, gràvid i de gana atroç. Endevinin quin i cuidin-se! Per aquest motiu, aquests periodistes heroics reconeixen, en moments de lucidesa, que pujaven als iots, compartien vacances o jugaven a golf amb els mateixos falsos als quals van donar crèdit per fluixesa d´esperit, comoditat o simple companyia. I els papers de McNamara expliquen entremaliadures al costat de les infàmies que va revelar WikiLeaks. Per cert, Julian Assange segueix pres a la legació equatoriana a Gran Bretanya, campiona de la democràcia, oh!