Les produccions audiovisuals que recreen els esdeveniments d'interès informatiu -rebin el nom que rebin- mostren les accions més destacades mitjançant qualsevol recurs que els seus autors creguin oportú, encara que se sobrepassin els límits periodístics clàssics. Davant de l'autenticitat que haurien de garantir les notícies, en aquestes ocasions, es considera més que suficient la versemblança que envernissa de realitat els relats. Si es radicalitza la línia d'aquest discurs, caldria subratllar que hi ha individus -no seria just qualificar-los de periodistes perquè estrictament parlant no ho són- que han portat aquests supòsits fins a extrems inadmissibles
Per exemple, han actuat així aquells que s'han inventat reportatges escandolosos per vendre'ls, sovint a la televisió. Això no són fake news, són mentides. Heus aquí la pitjor representació del sensacionalisme: els fets són inventats, però, per mantenir l'aparença informativa, es respecta la tècnica del reportatge o el documental.
Perquè allò que han perpetrat es pugui col·locar fàcilment, els seus autors tracten temes de gran impacte social: desplaçaments de refugiats, compra de nens, tràfic de drogues, terrorisme, controvèrsies policials, etc. En les últimes dècades, s'han destapat algunes d'aquestes estafes, no obstant, pràcticament ningú no té temps ara d'investigar la veracitat de les històries, perquè resulta més estimulant i lucratiu fer-les virals per internet.
