La llengua no té ossos, però en trenca de ben grossos; amb els mots de la llengua es poden esbocinar tots els ossos d'una persona o d'una institució per sagrada que sigui; quan xoquen dues llengües per la primacia d'un territori amb partidaris apassionats a cada bàndol estem sempre davant d'un conflicte polític en el qual els sentiments exaltats hi tenen un encès protagonisme.

Quan un idioma pretén conviure amb un altre, per les raons que siguin, es pot arribar a un comprensiu bilingüisme satisfactori. Ara bé, quan una llengua pretén anorrear per la força i per la imposició bruta una altra que es resisteix a morir perquè té defensors que l'estimem pot semblar que en l'àmbit oficial guanya la guerra lingüística, que és sempre una guerra de dominació cultural i política, com va passar en el franquisme, però més enllà de la retòrica oficial, el poble parlant la conserva viva en l'àmbit domèstic, en la interrelació social, en el ritual religiós, en el folklore popular i en la literatura.

Si no hi cap resistència la nova llengua s'imposa, com va passar amb les llengües romàniques, nascudes del llatí, que van generar un llatí vulgaritzat, popular i macarrònic, bressol de grans idiomes europeus, mentre que el llatí elegant i correcte es convertí en patrimoni de l'església i de la universitat, com un distintiu de classe de gent culta i noble. El poble ignorant balbucejava paraulotes, per contrast els savis s'expressaven en un idioma incomprensible, que els permetia no deixar-se entendre i sotmetre la plebs.

Fa anys a Catalunya estem embarrancats intencionadament en un debat polític eixorc, que no vol clarificar científicament la capacitat bilingüe o trilingüe dels nens (que ja ha quedat demostrada que la tenen) i que apareix per enfosquir la política catalana amb bastards fins electorals. El PP, així ho ha declarat l' Albiol, ha ressuscitat un projecte de llei contra la immersió lingüística; el desempolsen quan observen actituds sobiranistes. Un ganivet sempre a punt per tallar la carn més sensible de Catalunya, la llengua catalana.

De nou la llengua, d'aquí a poc els mitjans de comunicació en català; les ganes de batre el català i reduir-lo a llengua familiar i rural. Cs és el gran protagonista; s'expressa habitualment en castellà i el solemnitza en el Parlament, conscients que agraden als seus electors, ensems representa un factor amoïnós per als sobiranistes. Sempre que volen pronunciar declaracions importants empren el castellà perquè les seves paraules seran enteses a la resta del Estat. S'irriten en castellà i usen el català de forma resignada i caritativa per complaure els votants que utilitzen el català com a llengua habitual.

L'intent de ridiculitzar el català i marginar-lo per evidenciar que és una parla endarrerida d'un poble poc modern i inservible per la comunicació mediàtica no és pas nou i gràcies a l'esforç combinat del PSC, CiU i ERC no van aconseguir anihilar el català. Una llengua desconeguda per molts líders espanyols, fins a l'extrem que Adolfo Suárez va negar que fos possible escriure llibres científics en català, que això era una extravagància per al món de la cultura.

La immersió lingüística ha estat una de les grans contribucions del PSC, especialment de Marta Mata, a la recuperació d'un idioma que corria perill d'extingir-se i com una espècie de la biodiversitat en vies de desaparició calia ser protegida. Tots els partits van estar-hi d'acord. CiU, tan tendre, encara no s'havia format un pensament sobre la qüestió i mostrà alguna reticència, influït pel model basc d'escola.

La discrepància més que ideològica era nominalista. El vocable desafortunat «immersió» aplicat a nens provoca una repugnància lingüística i hom s'imagina que s'agafa els indefensos infants i se'ls capbussa per la força i se'ls treu amb l'adquisició miraculosa d'una nova llengua. Però a ningú se li va ocórrer un terme millor i va quedar encunyada l'expressió «immersió lingüística», que provocà acudits fàcils entre els catalanofòbics.

El procés de socialització no violent al català escrit i parlat ha estat un model d'èxit, com s'ha reconegut internacionalment. Cap nen va quedar traumatitzat com auguraven els detractors, ni una aversió al català, molt diferent als de la meva generació que ens van submergir de forma agressiva a llatí antipàtic durant cinc anys de batxillerat, que ens serví per ben poca cosa, però tampoc esdevinguérem assassins serials.

Si per alguns la verdadera pàtria és la infància, va ser en la infància quan amb amor ens cosiren en fils indestructibles els mots a la nostra ànima i amb aquests mots vàrem començar a trenar frases per poder-nos explicar. El català és un idioma delicat, fràgil, trencadís, que cal mimar, ara està més exposat que mai per culpa dels nous mitjans de comunicació de masses i també per culpa d'aquest atac polític contra la immersió amb què amenaça Rajoy, que si es porta a la pràctica la medalla se la posarà l' Albert Rivera, l'autor intel·lectual de l'atemptat.

La llengua és una cosmovisió, les paraules ens parlen i parlem amb paraules. La llengua és el nostre ser més íntim. Noam Chomsky: «Cada llengua constitueix un dipòsit, un tresor, una forma de riquesa i varietat cultural». Indiscutiblement el català és la nostra essència patriòtica, com podríem defensar Catalunya si aquí no es parlés català? Si el català mor, només perdurarà el nom Catalunya en els mapes. Un servidor, com tants altres, interpreto el món en català i dic en català el que són les coses del món.