02 de març de 2018
02.03.2018

Itàlia

02.03.2018 | 07:10

Aquest cap de setmana, quan es trobin amb amics i familiars, els recomano el següent joc. Preguntar a quin lloc de la història els hauria agradat viure més enllà de l'actual. Hi ha dues condicions prèvies. La seguretat que viurà més de 70 anys i que el seu nivell de vida serà més que acceptable. Cada cop que l'he fet, hi ha un consens general al voltant de dues èpoques: la Roma imperial i algunes de les ciutats estat del Renaixament italià. En un segon graó, els més sibarites culturals haurien escollit la Viena de 1900 i els més aventurers el Cuzco peruà abans de l'arribada dels espanyols o la Califòrnia del segle XVIII. A la península Ibèrica, la principal aposta és la Sevilla de començaments de segle XVI o la Granada del segle XII. Ja veuen que de gustos n'hi ha per a tots. El nord d'Europa sempre té una excusa per no escollir-lo: el clima. Abans no hi havia calefaccions. En qualsevol cas, sempre guanya Itàlia. Fa 500 anys, Florència, Venècia, Gènova, Milà o Vicenza –terra del gran arquitecte Palladio– sumaven tres trets: llibertat social, llibertat cultural i innovació científica. Començava a fer-se palesa la importància del mèrit més enllà de la família on s'hagués nascut. Qui treballés i fos llest podia pensar a arribar on volgués. Fins i tot es podia pensar a marxar a explorar nous mons.

Tenim Itàlia com un model del passat. Avui, en canvi, el considerem con un país extremadament desigual entre nord i sud. Un estat relativament nou –no es va unificar fins la segona meitat del segle XIX–, bressol cultural i religiós, però que té una de les àrees industrials més importants d'Europa. Itàlia diumenge escull Parlament i sembla que, guanyi qui guanyi, tot seguirà igual. A Itàlia, la política viu al marge de la societat i la vida cultural. És un país que viu de la inèrcia, de l'anar fent, governi qui governi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema