Diu el refrany popular que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra o, com escrivia Forges en el seu últim acudit, «la pedra és l'únic objecte inanimat capaç d'ensopegar dues vegades amb el mateix home». Els nord-americans no ho deuen saber i per això no paren d'ensopegar amb recurrents atemptats criminals com a conseqüència de la facilitat amb què poden adquirir armes de foc. El president Trump ha dit que el problema són les persones amb desequilibris mentals i se li podria respondre que d'aquestes n'hi ha a tot arreu, però que només als Estats Units apareixen disparant en una escola amb un fusell d'assalt AR-15 que faria empal·lidir d'enveja el mateix Rambo. Els EUA té el 4,7% de la població mundial i el 40% de les armes en mans de civils. Un terç de la seva població està armada i cada any més de 7.000 menors moren o resulten greument ferits per armes de foc. Una barbaritat.

Quan era ambaixador als Estats Units em vaig aturar en una gasolinera d'una zona rural de West Virginia on un gran cartell demanava que els parroquians no traguessin les armes del vehicle mentre posaven benzina, que segons sembla és una cosa que devien fer, i hi ha una galeria de tir al pis superior de la National Gallery of Art que freqüentaven les dames més elegants de l'alta societat de Washington, perfectament familiaritzades amb l'ús de pistoles i revòlvers. En una altra ocasió vaig visitar una fira dedicada en exclusivitat a la venda d'armes on només em van exigir presentar el meu carnet de conduir nord-americà per emportar-me el que volgués. Els preus eren molt baixos, un bon fusell d'assalt es venia per 500 dòlars i els revòlvers en costaven uns dos-cents. D'allí en sortien satisfets parroquians amb armes sota el braç camí dels seus cotxes.

L'últim assassí, el de Parkland, era un noi de 19 anys de caràcter violent i amb una vida difícil, la mare adoptiva del qual acabava de morir fa només uns mesos, que havia rebut tractament psiquiàtric i que també havia estat expulsat de l'escola a la qual va tornar per acabar amb la vida de disset companys i professors. Tot això era conegut i no li va impedir comprar legalment un rifle.

Si aquesta hagués estat la primera vegada que una cosa així passa, d'acord. Però és que aquests fets es repeteixen. Recordin els quinze morts de Columbine (1999), els 32 de Virginia Tech (2007), o Sandy Hook (2012), on van morir vint nens de sis i set anys, a més de set adults. I les tragèdies no només tenen lloc en escoles sinó també en casernes (13 morts a Fort Hood el 2009, o 12 a la base naval de Washington el 2013) i en discoteques com la d'Orlando, on van morir 49 joves que celebraven l'Orgull Gai el juny de 2016. O en concerts a l'aire lliure, com va passar a Las Vegas l'any passat quan un franctirador embogit va matar 86 persones des de la finestra del seu hotel. I aquests són només els casos més coneguts perquè des de principis d'any (dos mesos) ja porten 1.800 morts per armes de foc. Insisteixo, de desequilibrats n'hi ha a tot arreu però només als Estats Units tenen tantes facilitats per cometre aquestes atrocitats.

Aquest dret a portar armes té el seu origen tant en els perills de la vida de frontera com en la desconfiança que els pares fundadors sentien davant els exèrcits permanents i en la consegüent necessitat de comptar amb una milícia disposada per quan fes falta. Però d'això en fa 250 anys i eren altres temps. Aquest dret el va recollir i va santificar la segona esmena de la Constitució i avui el defensen una majoria de nord-americans, tant demòcrates com republicans, des de Reagan i Bush fins a John Kennedy i Bernie Sanders. I la poderosa Associació Nacional del Rifle es gasta milions de dòlars en cada campanya electoral perquè els polítics es guardin molt de canviar aquest estat de coses. Però, com deia l'actor Robin Williams, una cosa és portar armes i una altra és portar artilleria.

Quan era ambaixador a Washington vaig fer una conferència en un prestigiós think-tank als pocs dies de la massacre de Fort Hood i vaig expressar la meva estranyesa davant aquesta facilitat perquè els ciutadans s'armin fins a les dents quan ja no hi ha indis, Billy el Nen està mort, hi ha un Exèrcit permanent i una policia també armada fins a les dents. Des del faristol vaig percebre la incomoditat amb què es van escoltar les meves paraules. Allà hi devia haver no menys d'un centenar de persones i no van arribar a la dotzena les que van aplaudir... tímidament.

Els estudiants de Florida volen que aquesta matança sigui l'última i s'han mobilitzat per canviar les coses en un moviment que s'estén a altres estats i que prepara una marxa sobre Washington el 24 de març. Però en comptes de prohibir armes, Trump suggereix armar els mestres. O sigui, posar més armes a les escoles. És difícil entendre la seva lògica, com tampoc és normal adduir raons de seguretat per prohibir l'entrada als EUA a ciutadans de set països musulmans quan els terroristes són ja a dins i es beneficien d'una legislació que els ajuda a matar i que ningú vol o s'atreveix a canviar. Tant de bo hagi sonat l'hora dels joves i ells aconsegueixin canviar aquest estat de coses, però no oculto el meu escepticisme.