02 de març de 2018
02.03.2018

Manual d'instruccions en temps confusos

02.03.2018 | 07:10

Ja sabem que els fulls de ruta no serveixen de res, ja ens ho deia Walter Benjamin. Per tant no cal que fem fulls de ruta. Ara bé el que sí podem tenir és un bon manual d'instruccions. La història no ens diu el que hem de fer, però sí que ens pot il·lustrar de com es feien determinades coses i ens poden servir de punt de referència.

Ara hi ha gent a la presó, hi ha gent a l'exili i hi ha gent amenaçada, imputada o a punt de ser-ho. Què es feia durant la clandestinitat? Quan algun responsable era detingut es prenien tota mena de mesures per mitigar els danys. Però la fonamental era posar un altre responsable. Si queia un comitè sencer se'n posava un altre. Si els detinguts al cap d'un temps eren posats en llibertat, perquè havien complerts la pena o mentre esperaven judici, normalment no se'l tornava a posar al capdavant de l'organització en la que estava, sinó que se'l protegia i se'l mantenia a una certa distancia. Se sabia que el vigilarien i per tant s'intentava mantenir-lo a resguard. El que es feia sempre era posar gent nova. A cada caiguda, un nou relleu. La policia no se'n sabia avenir perquè era gent que no tenien fitxada. El mateix es feia amb els que fugien corrents a l'exili quan se sentien amenaçats de ser detinguts, per exemple, quan en un interrogatori es preguntava per aquella persona. Un cop passada la frontera, el que es feia es nomenar un altre responsable. Sabem que a finals dels seixanta, a cada detenció ja hi va haver sempre un relleu, la democràcia era imparable. La policia i els jutges estaven desbordats. A la gent que estava pendent de judici pel TOP també se l'intentava salvaguardar no donant-li cap responsabilitat orgànica i recomanant-li fins i tot que en les activitats al carrer se n'abstingués per un temps. El mateix es feia en aquells que estaven fent el servei militar.

Crec sincerament que el moviment republicà català ha de seguir aquesta mateixa tàctica. A més la història ens va ensenyar una altra cosa. Quan la direcció d'una organització es feia des de l'exili, hi havia el perill que no es tingués tota la informació i sobretot el pols del què passava. Avui la informació la pots tenir tota, però els pols de la gent no. Tenim un exemple clar entre el PCE i el PSUC, que per aquells més joves era el partit comunista de Catalunya. El primer el dirigia des de fora Santiago Carrillo, el segon des de dins Gregorio López Raimundo. El primer a les eleccions de 1977 va aconseguir un 7% i el segon un 18%.

Hi ha una altra forma de fer les coses? Potser sí, però algú me les hauria d'explicar. Cal tenir el cap fred i la ment clara en aquest moments de desconcert general. Però no substituir els dirigents mentre no poden ser operatius no és una bona idea. Ni als partits ni a les institucions.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema