Deia l' Oscar Wilde, dramaturg i novel·lista irlandès, que «de vegades penso que Déu, creant l'home, va sobreestimar una mica la seva habilitat». Això mateix vaig pensar aquests dijous passat seguint el ple del Parlament de Catalunya, coneixent les resolucions presentades i escoltant el «discurs institucional» del fugit cap a Brussel·les per manca de valentia i de coratge per assumir les seves responsabilitats davant la Justícia. No vaig saber veure cap habilitat política per part de ningú del segment independentista per sortir de l'atzucac. Cap ni una allí on pertocava: en les resolucions aprovades.
Sembla talment que les forces independentistes es trobin còmodes dins el pou i usant el periscopi per saber què passa a fora. Parlo del pou que ells mateixos varen excavar a base de colpejar la terra amb tota mena d'eines farsaires mentre es reien de tota la bona gent que se'ls creia. Els varen vendre una moto amb sidecar: La independència i la república. Tot pel mòdic preu de manifestar-se una, dues, tres, quatre i les vegades que fossin necessàries a l'objecte de tombar l'Estat espanyol i fer que Europa abracés Catalunya, rebent-la com un nena segrestada per Espanya. Una monumental estafa, segons que se'ns ha dit a posteriori.
Sembla que se senten còmodes en aquest pou de misèries que deixalles apilona. Potser perquè el foc amic i el foc enemic els passa pel damunt, els dos alhora, fins que un dron els localitzi i, si cal, els enviï un nou míssil «155», aquesta vegada més potent, que posi al descobert el que ara tothom sap: Com aquell nen al rei, van en pilota picada.
Disculpin: Això tocava dir-ho a l'amic Albert Soler, però ja em perdonaran. No saben per on sortir-se'n, no tenen relat que vingui a substituir el relat vell malmès pels cantaires que en seu judicial feren el seu paper, i quin paper!, i, al cim, es troben barallats. Ah!, i van amb peus de plom per no entrar en el selecte club dels imputats o dels fugits que, com en el cas dels prestigiosos Skäl i Lions, ningú no sap quin és el menys inoportú.
S'ha de dir clar i català: El Parlament de Catalunya es troba segrestat per un somiatruites que a Waterloo té la seva residència pel mòdic preu de 4.500 ?/mes. Com en Napoleó a l'illa de Santa Elena, està capficat a tornar a ser president. President, ens diu, d'una república que només existeix en zona opaca del seu cervell i amb un govern que mani sobre el govern autonòmic, que en la Sarfa arribarà un dia d'aquests.
No recordo cap savi català que, en temps pretèrits, hagués vaticinat que un dia, un «dia històric», naturalment, un senyor d'Amer afegiria un nou capítol a l'obra magna d'en Cervantes, El Quixot, posant uns quants quilos de més bogeria al seu protagonista. Però els savis ja varen deixar les carlinades allí on pertocava: a les botigues de trastos vells.
El dia ha arribat i no sembla que sigui per a bé. El capítol afegit a la major bogeria novel·lada que coneix el món sencer no aporta res de res de positiu. Per començar, no disposa de «qualitat literària» -entengui's possibilisme- com han deixat dit tots els editorials llegits, i, per acabar, és més del mateix, és a dir, una comèdia d'embolic que ve a embolicar encara més l'embolic que ja tenim.
Plou sobre mullat. I com que no hi havia «pla B», segons que va «cantar» l'excelsa Carme Forcadell en seu judicial, i així tots i totes els següents que per allí han desfilat, mentre se'l troba, s'ha de mantenir la tensió amb l'Estat perquè els ostatges del relat no s'escampin.
Així no anem enlloc. Si la majoria parlamentària, que és independentista i ningú no els nega el dret a proclamar-se així, no accepta la realitat, Catalunya seguirà en la preautonomia a la qual l'ha retornat la preindependència. Quina és la realitat? La continguda en l'Estatut d'Autonomia. Per tant, ara toca apaivagar - no dic apagar- el foc encès que per a res no ha servit, elegir un president o una presidenta que no tingui cap connotació amb òrgans judicials, formar un govern que es deixi de discursos mitològics i vagi per feina, aixecar el 155 al més aviat possible i governar.
O és que potser això, governar, és el que fa por a un independentisme format en la mobilització de les masses i no en la bona governança de la pàtria a la qual diu servir? Ai, amics, que he trepitjat l'ull de poll.
