Hauria de ser excepcional. És quotidià. La gent que mor al Mediterrani forma forma part del dia a dia. La mort dels altres no importa. És inevitable. Hi va haver un dia que es fugia de la guerra i es va travessar Europa. Europa paga al guardià. Turquia és el mur. Un cop la mirada periodística minva, ningú no existeix. Complaença. Europa es desmunta. Cada estat no vol més emigrants ni refugiats i, encara menys, musulmans. Representa que l´Estat Espanyol ho fa correctament. Hi ha forces armades europees que bombardegen ciutats obertes de Síria. Extermini. Sembla que Síria és a l´altra banda del món conegut. Occident assumeix que, a París, Londres o Barcelona morin ciutadans del país o de fora -quota de víctimes. Matar i morir és la divisa. Cada estat crea normes, lleis i maneres d´aturar el mal. A la vora de casa s´ha detectat un problema que trenca esquemes: en quinze dies, s´han descobert gairebé quaranta persones i, en diferents dies, que se´ls traslladava en camions. Pàries. És gent d´Eritrea, diuen; que venen d´Itàlia. De cop, veiem que com la càrrega «il·legal», funciona de dins cap endins. A qui interessa? A ningú. Mala gent? Són cristians o musulmans? Vivim en una època en la qual ens acostumem a tot. Els estats europeus mantenen l´status quo aconseguit al segle passat. Guanya la severitat luterana. Ara, quan, el tracte de persones és una realitat, no hi ha cap reflecció decidida i clara; ningú no questiona el «cargo». Homes i, sobretot, dones, són utilitzades com a bestiar. Drets, justícia i humanitat. Res no vol dir res. Mentrestant, en un racó d´Espanya, la Guàrdia Civil va al darrere de l´enemic número u, un «malànima», Carles Puigdemont: la realitat és aclaparadora.