05 de març de 2018
05.03.2018

Testimonis de quaresma

05.03.2018 | 06:49

El segon dissabte i diumenge d´aquesta Quaresma dos sacerdots van donar sengles testimonis de la seva experiència en països amb unes circumstàncies molt diferents de la nostra. El dissabte 24, a la Fraternitat de Santa Clara de Vilobí d´Onyar, Mossèn Joan Soler va parlar de la seva missió durant gairebé deu anys a la diòcesi de Dapaong, al nord del Togo. El primer que ens va dir és que estiguem alegres. Té tota l´autoritat per demanar-ho perquè Mossèn Joan manté aquell somriure radiant que li vèiem a les fotografies que ens arribaven de l´Àfrica. Ens va revelar la causa de la felicitat del cristians africans: saben en qui han posat la seva confiança, en Déu. Mentre que als cristians europeus ens domina l´immanentisme de «l´ara i aquí». Li deien: «Vosaltres, els europeus, teniu els rellotges; nosaltres el temps.» Ens va confessar que va arribar a l´Àfrica «creient» i n´ha tornat «cristià», que és el que segueix a Crist amb la seva vida.
La diòcesi de Dapaong va ser fundada ara fa 50 anys, raó per la qual reprodueix, en certa forma, l´experiència de les primeres comunitats cristianes. Ens va explicar el cas del primer sacerdot ordenat a aquella diòcesi, un jove que quan el seu pare va saber que volia anar al seminari, va convocar tota la comunitat per intentar alliberar-lo dels mals esperits que creien que s´havien apoderat d´ell. Aquell jove va ser capaç de renunciar als ídols que les famílies d´allà es transmeten de generació en generació i va fer-se finalment sacerdot. Ens va contar també l´enterrament en un ambient de gran festa d´un home que també havia refusat els ídols i que havia demanat en les seves últimes paraules, plenes d´una fe autèntica, que volia rebre un enterrament cristià.
Mossèn Joan ens va recordar les paraules de Sant Pau al Romans, «si Déu és amb nosaltres, qui tindrem en contra?», i pregunta per què hem de tenir por de donar la vida (de les moltes maneres incruentes que hom pot donar-se en el dia a dia) si és de Déu? I que quant més intensament vivim la nostra fe, més es fa present Déu en el nostre cor. Per Mossèn Joan, el problema dels cristians d´ara i aquí és que no ens acabem de creure que quan sortim al camp ja tenim el partit guanyat, i que ens fem gols a la nostra pròpia porta. I que els cristians del XXI som nosaltres, i que és a nosaltres que ens correspon donar sentit al nou temps que ja és aquí.
L´endemà, segon diumenge de Quaresma, l´Església de Sant Jaume de Salt es va omplir de gom a gom en l´eucaristia que van copresidir mossèn Jordi Callejón i Salar Boudagh, jove sacerdot de l´Iraq. Mossèn Salar va venir convidat per la fundació Ajuda a l´Església Necessitada, que impulsa el projecte «Ajuda´ls a tornar», que pretén reconstruir més de tretze mil cases cristianes en nou poblacions de la plana de Nínive, al nord del Tigris, envaïda per l´Estat Islàmic a mitjans del 2014 i alliberada del control dels jihadistes l´octubre de 2016.
A l´homilia, Mossèn Salar, en to pausat i sense dramatisme, ens va explicar com els cristians de l´Iraq donen gràcies a Déu per poder tornar a les terres alliberades de l´EI. Un calze sobre l´altar, amb un costat foradat per un impacte de bala, i en el qual el metall s´havia rebentat cap a fora, agafant la forma inquietant d´unes dents de tauró, era el signe eloqüent de la violència exercida sobre el cristians de l´Iraq. Però, tal com ens va explicar Mossèn Salar, malgrat els assassinats, les coaccions per la conversió a l´islam, les cases destruïdes, les esglésies cremades, entre els cristians retornats a la plana de Nínive avui domina un sentiment de perdó. De perdó cap als gihadistes que els van massacrar, de perdó cap als pobles veïns que van ser còmplices d´aquells. Estat Islàmic no va aconseguir el seu objectiu: no només no va arrencar la fe mil·lenària d´aquella terra, sinó que els cristians que hi tornen ho són més que abans, perquè viuen l´actitud cristiana més genuïna: el perdó a aquell que t´ha fet mal, molt de mal. Aquesta actitud dels cristians de Nínive està provocant avui la conversió de musulmans al cristianisme, tot i els riscos que impliquen tals conversions.
Mossèn Salar també ens va explicar l´important que és pels cristians iraquians sentir que tenen el suport de la pregària i l´ajut material dels cristians d´occident. Per a ells som una mena de germans grans. Ara als cristians d´aquí hem d´estar a l´altura d´aquesta confiança que ens tenen. Compadir-nos («patir amb») dels nostres germans que pateixen violència pel fet de ser cristians, ens ajuda a nosaltres mateixos a sortir de la nostra fe acomodada i tèbia.
L´eucaristia es va acabar amb una llarga benedicció de Mossèn Salar en arameu, la llengua materna de Jesús. Mossèn Jordi va afegir que els cristians d´aquí hem de ser autèntics, que no hi fa res que siguem una minoria, però no podem ser tebis. Hem de ser la minoria creativa que ens demanava Benet XVI. Ser creatius per ser sal i llum en aquesta societat descristianitzada, que pateix altres tipus de pobreses, no menys greus que les de l´Àfrica negra o l´Orient Mitjà, encara que menys aparents.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema