La societat fa la gimnàstica de la missa: ara, dempeus; ara, asseguda; ara, de genolls. Darrerament, s´està aixecant gairebé tot el que es donava per fet. Hi ha persones i mitjans que s´estranyen que augmenti la intolerància després d´acceptar i propiciar que cada causa que troba qui la defensi exigeixi tolerància zero. Quan sumes zero, surt zero. La tolerància comença en un.

Els que vam créixer en una societat molt intolerant i gens permissiva recordem haver sentit moltes vegades «no li tolero», «no li permeto», «no li consenteixo» a la gent gran. Llavors, sumar triennis et convertia en figura d´autoritat. Aquells «nos» es proclamaven amb l´índex dret i una rigidesa física que representava la mental.

Ara, mentre ens aturem a buscar la paraula equivalent a «tolerar» que no posi en situació de superioritat, avancen la intolerància entre les persones i la manca de permís de l´autoritat i, a mesura que augmenta el valor del sentiment, minva el consentiment.

Moltes vegades, les actituds prohibidores i impeditives venen de joves que van créixer en la tolerància i reclamen tolerància zero per a les seves causes parcials amb tanta fermesa com per aplicar sense escales, sense atendre a circumstàncies ni acceptar matisos, el càstig, la reprovació o la prohibició de manera immediata. Això vol dir el zero en tolerància. Moltes vegades es porta més enllà del que és legítim. Que alguna cosa molesti a algú no vol dir que sigui dolent, ni dona dret a no veure-se´n afectat ni converteix en víctima al molestat. La densitat de població causa problemes de convivència que no es produeixen en el desert. No hi ha per què colonitzar tot el territori mental possible amb idees, cosmovisions o manies.