L'actual secretari general del PSOE, Pedro Sánchez Pérez-Castejón porta tres accents en els dos cognoms. Una raresa ortogràfica. Va néixer el 29 de febrer de 1972, una altra raresa, perquè el febrer ens arriba amb 28 dies, tret dels anys de traspàs. Va néixer en una família de classe mitjana, pare financer i mare advocada.

De ben jove va dedicar-se a la política militant en el PSOE madrileny des del 1993. Va ser diputat (2009) i líder de l'oposició al PP des del 2014 al 2016, que va sorollosament dimitir per no donar suport a Mariano Rajoy com a president del Govern. Aquesta actitud va ser criticada per les grans patums del PSOE, els ostentosament anomenats barons ( González, Guerra, Rubalcaba, Zapatero, Bono, etc.) i per determinada premsa que el va titllar d'inepte i d'insensat. Tanmateix la dimissió va despertar moltes simpaties entre militants de base que clamaven venjança.

Quin rebombori! La baralla interna pel control del PSOE en mans d'una antipàtica gestora presidida per l'asturià Pedro Fernández es va desbridar i es digueren coses gruixudes entre els partidaris de la Susana Díaz i els de Pedro Sánchez, ambdós candidats a la secretaria del PSOE. Per a molts socialistes de base en Pedro Sánchez havia estat vilment degollat pels conformistes que manaven en la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid i maldit per mitjans periodístics molt influents. El líder caigut en desgràcia inspirava llàstima i molts militants s'identificaren amb ell perquè havien patit els capricis del prohoms socialistes que controlen les seus locals.

El 21 de maig, P. Sánchez va ser reelegit després de grans malentesos, insults, turbulències, i el 18 de juny va prendre possessió del càrrec després d'haver fet una neteja a la secretaria quedant-se amb els homes i dones afins. Aquesta recuperació del càrrec és l'única guerra que ha guanyat perquè com a cap de cartell del PSOE ha perdut sempre en les eleccions generals enfront del PP.

( Mario Puzo, en la novel·la El padrí, conta que hi ha persones excel·lents per la guerra, especialment si la fan contra els seus o els de la seva mena, però no serveixen per res més; mediocres en temps de pau i cal apartar-los del poder. No sé si aquesta teoria la va recollir Coppola en la seva trilogia que presenta la màfia com uns intel·lectuals i estadistes i no com uns esparracats, malparlats i violents delinqüents, capriciosos i amorals com els va dibuixar Martin Scorsese a Uno de los nuestros; per aquest director no hi havia cap grandesa shakespeariana en la màfia, sinó que tots són uns animalots).

Per alguns el millor Winston Churchill no ho va ser com a primer ministre en la pau, sinó en les entreguerres. P. Sánchez va créixer molt quan litigava contra els seus, però un cop recuperà la secretaria general del PSOE poques coses se'n saben d'ell. Alguns diuen que espera pacientment que arribi un tema cohesionant per mobilitzar les masses. Estudia sortir al carrer, però no s'acaba de decidir amb el lema de la pancarta, no sap quin: «Per unes pensions dignes», «Solidaritat amb els refugiats», «Llibertat d'expressió», «Per la dignitat efectiva de les dones», « El pueblo unido jamás serà vencido», « No por mucho madrugar, amanece más temprano». No obstant el PSOE, com altres partits, té una sòlida base electoral, que sent el socialisme com els feligresos creients viuen la seva religió, i no el deixaran de votar mai.

Pocs cervells estan dotats per entendre el que pensa de veritat i quina és l'autèntica ideologia d'en Pedro Sánchez perquè balla en la pista d'ambigüitats. L'ambigüitat ha contaminat tot el PSOE: un exemple recent va ser el que va dir Margarita Robles quan s'assabentà que la fira d'art ARCO havia censurat unes fotografies de Santiago Sierra homenatjant els presos polítics. A voltes estima Pablo Iglesias de Podem i igual li nega el pa i la sal, el mateix ha fet a la pràctica amb Rajoy i amb l' Albert Rivera. Va dimitir de líder del PSOE després d'haver muntat una campanya ferotge contra en Rajoy aferrant-se a la frase «No és no» tot pensant que el futur li seria amable. Va ser en aquest context eufòric quan Miquel Iceta vociferà: « ¡Pedro mantente firme!¡Líbranos de Rajoy, por Dios!». Fins i tot l'incombustible Iceta va apel·lar Déu perquè fes un miracle. El que ha passat, emperò, és que persones del PSC o pròximes al socialisme es desbanden cap a Cs i és previsible que alguns, que no veuen el seu futur en el PSC, l'abandonin per incorporar-se a l'emergent projecte espanyolista d'A. Rivera. Cs ha demostrat que votants del PSC no ho feien per ser un partit d'esquerres, de polítiques de progrés, sinó pel seu espanyolisme.

En P. Sánchez volia llaurar-se un futur prometedor, però el futur l'ha obligat a dir «Sí és sí, senyor Rajoy». Volia aprofitar la qüestió catalana per cremar el PP, però no va trobar l'estratègia política, per manca de persones imaginatives, que situessin el PSOE a un punt equidistant entre Rajoy i Rivera i els sobiranistes. Un pont per on vehicular les discrepàncies entre les dues bandes.

El passat a vegades no es troba on s'havia deixat i els fets són valorats d'una forma molt diferent de com es van viure, això és aplicable especialment al passat d'algunes persones públiques, perquè quan rastreges en el seu ahir ja no hi trobes res del que ara és, del que abans deien. Per exemple a Pedro Sánchez no el trobo on era, d'aquell home enèrgic, combatiu, inconformista davant el poder del PP, en queda poca cosa o és que està assajant un nou rol?