09 de març de 2018
09.03.2018

Com cavallers... o com el que som

09.03.2018 | 07:07

La llibertat d'expressió està sent la protagonista de la contesa política, de l'actualitat judicial i de les portades dels mitjans de comunicació. Aquest pilar essencial de tot sistema democràtic és usat com a dret legítim, com a arma llancívola i com a argument de polèmiques dialèctiques, i no sempre amb el rigor i el respecte que mereix. En aquest país tan acostumat a passar d'un extrem a l'altre amb inusitada rapidesa i en el qual tant ens agrada considerar l'altre com a adversari i enemic, també estem disposats a convertir aquest element bàsic de qualsevol sistema constitucional en un altre problema a afegir a les nombroses dificultats de convivència que ja patim. D'una banda, proliferen els que volen coartar més del compte aquesta llibertat però, simultàniament, es multipliquen aquells que defensen que ha d'emparar qualsevol discurs, per calumniós i injuriós que en resulti.

Cada vegada que determinats col·lectius socials s'embranquen en estèrils i mediocres disputes dialèctiques, em ve al cap una frase que Cantinflas pronunciava amb sorna en alguna de les seves còmiques escenes: «Ens comportem com cavallers o com el que som?». La veritat és que a Espanya hem arribat a un nivell d'odi i ressentiment massa elevat, i per contrarestar idees, rebatre postures i encoratjar debats és imprescindible recórrer a l'insult, al crit i a l'amenaça. Com més ens acarnissem i com més feridors i cruels siguem, millor. Curiosament, ens afanyem al mateix temps a recórrer a la repressió, a acudir al Codi Penal i a exhibir la porra amb massa facilitat. En definitiva, no ens comportem com cavallers perquè no ho som.

Procedeix, doncs, tenir en compte una sèrie d'idees mínimes sobre la llibertat d'expressió, per tal d'aprofundir en el concepte que sobre ella fem servir. En aquest sentit, em permeto indicar els següents punts:

1.- La llibertat d'expressió és un ingredient substancial per a qualsevol societat que aspira a ser qualificada de democràtica, en la mesura que és la via idònia per difondre idees i opinions, i per fomentar el debat social i col·lectiu. Aquesta posició de preferència dins del nostre sistema constitucional deriva de la seva capacitat per conformar una opinió pública lliure i deliberativa. Per això, els seus límits (que en té, com qualsevol altre dret fonamental) sempre han de ser interpretats de forma molt restrictiva. Així, s'ha de ser extremadament curós amb les mesures que es prenguin per a la seva restricció i, d'adoptar-se, la seva aplicació serà excepcional i comportarà la mínima repercussió possible.

2.- No existeix cap dret, ni a Espanya ni a cap altre Estat constitucionalista, a no sentir-se ofès davant discursos aliens. No es castiga la vulgaritat en el parlar, com tampoc es castiga el mal gust en el vestir. No se sanciona la falta de tacte a l'expressar-se, ni la mala educació al comportar-se. La grolleria, com la ignorància, no poden ser objecte de persecució penal. La llibertat d'expressió no està destinada a regalar les oïdes de ningú. Com va dir el Tribunal Constitucional en la sentència 112/2016, la llibertat d'expressió comprèn la llibertat de crítica «tot i que la mateixa sigui destemperada i pugui molestar, inquietar o disgustar a qui s'adreça, ja que així ho requereixen el pluralisme, la tolerància i l'esperit d'obertura, sense els quals no hi ha societat democràtica».

3.- El nivell de crítica que s'ha de suportar ve determinat, en bona mesura, per la projecció pública de les persones i pel càrrec que ocupin. La tolerància cap als missatges molestos es mesura en funció de la seva repercussió pública i de la projecció orgànica i institucional dels llocs que exerceixin.

4.- Una qüestió diferent a la defensa d'idees i a la difusió de pensaments suposa l'exaltació d'actes delictius. Alguns exemples de recent actualitat que pretenen ser assimilats a l'exercici d'aquesta llibertat emparada per la Carta Magna (desitjar que un home salti pels aires a conseqüència de la col·locació d'un cotxe bomba, voler que una dona sigui violada per un grup de salvatges, proclamar les bondats d'engegar trets al clatell, o delectar-se en el patiment físic i psíquic de l'altre) no poden de cap de les maneres equiparar-se a una forma legítima d'exercir la llibertat d'expressió. Seguint la mateixa doctrina constitucional abans esmentada, cal diferenciar si els missatges s'enquadren dins de «l'expressió d'una opció política legítima que poguessin estimular el debat tendent a transformar el sistema polític, o si, per contra, persegueixen desencadenar un reflex emocional d'hostilitat, incitant i promovent l'odi i la intolerància incompatibles amb el sistema de valors de la democràcia».

El criteri anterior ve reconegut en l'àmbit internacional amb clara contundència. El Comitè de Ministres dels Estats membres del Consell d'Europa, en resolució adoptada el 30 d'octubre de 1997, estableix la necessària prohibició de «totes les formes d'expressió que difonen, inciten, promouen o justifiquen l'odi racial, la xenofòbia, l'antisemitisme i altres formes d'odi racial i d'intolerància, incloent la intolerància expressada a través d'un nacionalisme agressiu i etnocèntric, la discriminació i l'hostilitat contra minories, immigrants i persones d'origen immigrant». En el mateix sentit, la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància, en resolució de 8 de desembre de 2015, proclama l'erradicació de «la defensa, promoció, instigació de l'odi o la humiliació». Tampoc l'assetjament, descrèdit, difusió d'estereotips negatius o estigmatització basada en la raça, idioma, religió, creences, nacionalitat, ascendència, edat, discapacitat, sexe o orientació sexual». Comptat i debatut, no vulguem disfressar de dret el que, en el fons, no és més que el vulgar i mesquí desig d'humiliar i eliminar qui no pensa com nosaltres. En un Estat de Dret, afortunadament, no tot s'hi val.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema