09 de març de 2018
09.03.2018

Colors

09.03.2018 | 07:07

Una persona em comenta que tenia un jersei de color groc que ja no se'l posa. Considera que dona una imatge de víctima i de tristor en aquests moments, a banda de que s'identifica amb certes tribus del nord-est de la Península Ibèrica. El groc és el color de la mala sort des de l'època del teatre i Molière. Si hi hagués una empresa responsable de fer el màrqueting del groc, ho tindria molt malament per posar-lo de moda excepte entre els que defensen el seu melic. Tot influeix. Em vaig quedar sorprès, però de seguida vaig pensar que aquest hivern no em vaig posar una bufanda de color taronja que tinc des dels anys noranta perque ningú es confongués. Els colors s'han convertit en icona. Que una dona vagi de rosa ara és mal vist per moltes dones. El color femení ha de ser el violeta, que sempre m'ha resultat lleig. A Itàlia, en canvi, el rosa és un color molt masculí. Al meu fill li agrada el verd. Suposo que perquè veu que a mi m'agrada. Jo li explico que és el color de la vida i del respecte al medi ambient. A la seva germana gran li agrada més el blau, ja sigui turquesa o de color cel. Li agrada molt el mar. De petit m'agradava més el vermell. Després vaig anar descobrint que el vermell està associat a certs radicalismes i que qui té un cotxe vermell paga més d'assegurança en considerar-se que és una persona més violenta. Ara, després del verd, m'agrada el color burdeus o color de vi negre, meravellós. A Alemanya, la democràcia cristiana fa servir el color negre, que era el color de les monarquies europees fa 500 anys. Després, gràcies a les modes, va ser considerat el color elegant per excel·lència i de les models més icòniques. La història dels color ha estat documentada per un gran acadèmic francés, Michel Pastoreau, a qui recomano llegir. Més d'un es sorprendrà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema