No conec personalment el diputat a les Corts Joan Tardà, d'ERC, però he de dir que, excepció feta d'algunes tardes de control polític del Govern central, substantivament en la passada legislatura espanyola, cada vegada em cau més bé. Sobretot des del moment en què el seu antic rol de fustigador oficial de l'executiu de Mariano Rajoy l'ha assumit el seu company Gabriel Rufián, que parla igual que un tuit, és a dir, sense pensar abans i sovint sense pensar-s'ho tampoc després. Em cau més bé, deia, perquè el diputat Tardà és un home sòlid. Sap de què parla i, qüestió important en tot polític, es fa entendre. Els de Polònia el varen encapsular amb allò que «algú ho havia de dir» i des d'aleshores em va semblar que baixava la quantitat d'espuma que posava en les seves intervencions parlamentàries i l'anava substituint per una major qualitat dialèctica i per un argumentari més convincent. Discurs amb missatge. El portaveu d'ERC al Congrés dels Diputats no és un qualsevol en la seva formació política. La seva expressió gestual, àdhuc la vestimenta, d'home que acaba de baixar del cel i d'home que porta llenya per a la llar de casa seva és un posat. Sap d'història, sap de filosofia, sap d'oratòria, encara que el castellà no sigui el seu fort pel lloc on es troba, sap caure bé fins i tot en les files del PP que li ho perdonen tot per la seva bonhomia, i, em consta -se m'ha dit així- que manté més complicitats que cap altre diputat català amb tots els grups parlamentaris. O, al menys, tantes com en té el diputat Jordi Xuclà, que, si li deixessin fer, seria un home pont imprescindible per als interessos més genuïnament catalans. Però això no es porta al seu partit.
Enmig de l'extravagància que suposa haver celebrat eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya i no disposar, encara, de president i de govern per la simple raó que els guanyadors no es posen d'acord i, al damunt, el fugit d'en Carles Puigdemont se'ls toreja a tots, en Joan Tardà ha posat l'accent de realisme que els proindependència necessiten per sortir de la panxa del drac que mai no existí i menys al costat d'un inventat sant Jordi. Va dir que Catalunya no podia ser governada des de Brussel·les estant i acaba de dir que l'independentisme necessita de menys budell i de més cervell. Anatema!, li piulen. Perquè ambdues afirmacions cauen en el sac de les deixalles si les diu i les manté un servidor, per exemple, o les diu i les reitera qualsevol polític de Cs, PSC-Units o PP. Però dites per l'antic martell d'heretges a la capital, Madrid, la cosa canvia. Incomoda i crea picor en JxCat i la seva sucursal, el PDeCAT, quan hi afegeix que ERC s'hauria d'obrir cap als comuns i també vers el PSC-Units per trobar àmbits d'entesa. Tothom sap (o hauria de saber) que l'intel·ligent i políticament despistat Tardà parla en nom de l'empresonat Oriol Junqueras. Ara hi ha massa enrenou com per recollir el fil deixat anar, que és molt. Vull dir que el canvi del rumb que marcà l' Artur Mas -un engany, va dir l'altre dia- i la carpetovetònica visió de l'Estat del «noi de Waterloo», no es treuen de l'imaginari col·lectiu en vint-i-quatre hores. Però quan ambdós siguin pantalla passada, ERC tendirà a ser la Convergència-2; és a dir, el partit de la gran centralitat catalana, com ho fou quan envià al cementiri la Lliga d'en Cambó. En Tardà, en nom propi i per delegació del president del seu partit, ho ha deixat dit: necessitem més cervell i menys budell.
Veig que sobre això darrer, utilitzar el budell en comptes del cervell, els experts segueixen essent en Turull i en Rull, la vella guàrdia d'en Mas. Menys marica, li han dit de tot a l'antic conseller Santi Vila per haver escrit i publicat el llibre D'herois i traïdors, alabat en grau superlatiu per La Vanguardia. No ha de patir el de Granollers, Girona, Figueres, Barcelona i Banyoles, el seu periple geogràfic vital, perquè mossegades com les rebudes assenyalen que transita cap al camí adequat. Ell sabrà quin és, perquè jo ja m'he perdut, de tants pel quals l'he vist camejar. Salut, com diria en Tardà.
