Sense la bellesa el món esdevé aspre. Les arts han permès que la humanitat assolís cims estètics que travessen les generacions. N'hi ha prou de recordar les obres arquitectòniques i escultòriques de l'Egipte dels faraons i de la Grècia i la Roma clàssiques o d'evocar el Renaixement italià. I així podríem seguir fins a la fi del segle XIX, encara que certament la pintura romànica o els gravats de Goya, que incorporen aproximacions menys idealitzades de la representació del cos, constitueixen, entre d'altres, excepcions a una línia dominant. El segle XX va obrir, però, nous escenaris, on l'harmonia deixa de ser prioritària i on s'instal·la una fatiga de la figuració verídica, que, d'altra banda, la fotografia ja facilitava. Les arts es reinventen i hi apareixen ruptures en els llenguatges, amb la voluntat d'assumir una dimensió més crítica i reflexiva, que no reposi sobre la suavitat o la perfecció de les formes, sinó que, transgredint-ne les convencions tradicionals, ens interpel·li i ens dugui a territoris interiors. Dins la pintura emergeixen moviments tan significatius com el cubisme, el surrealisme, l'informalisme,... A la Catalunya de la postguerra, dominada per la grisor del franquisme, sorgeix l'any 1948, connectat amb les Avantguardes, un moviment artístic que coneixem com a Dau al Set, el nom de la revista que en vinculava els impulsors: Joan Brossa, Modest Cuixart, Joan Ponç, Arnau Puig, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats. Després d'uns anys d'una profunda complicitat, el grup es va disgregar i tots van construir trajectòries brillants. En algun cas, com passava amb Antoni Tàpies, van reaccionar amb una certa fatiga a la identificació amb un període fundacional que no prestava prou atenció a les evolucions substancials posteriors. Recentment s'han dut a terme exposicions importants dedicades a Joan Ponç i a Joan Brossa, que en constitueixen una ben justificada reivindicació.
L'obra màgica, onírica, misteriosa de Joan Ponç, a més, s'ha reivindicat des de l'associació que en duu el nom, encapçalada per Jordi Carulla-Ruiz. N'han estat fruit volums d'una qualitat excepcional: Ponç abans de Ponç, Diari d'artista i altres escrits o Carrer Joan Ponç de Joan Brossa. Ara s'hi afegeix un fascinant Quadern de correspondències de Joan Ponç, a cura de Pilar Parcerisas, on podem veure i llegir cartes adreçades als membres de Dau al Set i a un seguit d'escriptors, artistes, crítics d'art i galeristes com J.V. Foix, Josep Palau i Fabre, Joan Perucho, Xavier Corberó, Sebastià Gasch, José Corredor-Matheos, Cesáreo Rodríguez Aguilera, René Metras, Salvador Riera,... En una adreçada a Cuixart el 1965, s'hi reflecteix l'entusiasme inicial i la ruptura a Dau al Set: «Vam formar un grup sagrat: 7», però «era l'hora del crepuscle de la nostra amistat, encara ens miràvem a la cara però els ulls ja no hi eren». I en altres podem seguir les etapes més significatives de Ponç, incloent-hi els anys al Brasil, el seu arrelament a Cadaqués primer i en acabat a la Roca de Pelancà.
