Quim Forn
Dimecres 7 de març, he tornat a anar a la presó d'Estremera. A diferència d'altres que fan públiques aquestes visites, fins ara no ho he fet perquè el patiment dels qui estan en presó m'ocupa els pensaments i la prudència. Aquest cop he pogut estar una estona llarga amb en Quim Forn, amic de fa tants anys, i sense el vidre del locutori, sinó podent-nos abraçar. Estic davant d'un home que no té accés a internet i només a deu trucades de cinc minuts durant la setmana. D'un home que sap, però que sobretot vol mantenir l'esperança. Que vol govern de forma immediata calculant que així podrà gaudir de la llibertat condicional. Estic davant d'un convergent de llarg recorregut que ha escrit les seves pròpies reflexions i que les guarda per a quan consideri més apropiat fer-les públiques. Ha estat una conversa de fusió, d'aquells moments que quan menys t'ho esperes sorgeix la comunió de criteri. El meu referent està empresonat a Estremera. No diré gaire res més de la conversa. Ni descriuré el protocol d'entrada, les caixes on deixar totes les pertinences, les portes de ferro que s'obren i es tanquen només quan l'anterior està tancada, els funcionaris aquest cop més amables però reservats... no diré gaire res més, només que surto convençut que es podia i s'havia d'haver evitat la presó i el panorama actual. Que els escenaris eren dos: o cridar els ciutadans a les urnes després del trauma i la violència de l'1 d'octubre o que el 27 d'octubre s'haurien d'haver assumit les conseqüències d'una declaració d'independència i continuar i arribar a prendre riscos. Des de quan després d'un acte com el del dia 27 un govern es dispersa i cadascú se'n va a casa o en un poblet de la Catalunya Nord? On era el pla? L'esperit d'Estremera és aquesta conversa amb l'honorable amic Quim Forn que representa tanta gent que veiem les coses iguals. Serà un procés de maduració i decantació que es comenci a escatir els fets i les responsabilitats del lideratge i de les llacunes de lideratge d'octubre de 2017. Serà qüestió de temps que cristal·litzi un grup d'una puresa absoluta però una inoperativitat total per recuperar el país i les seves institucions. Aquesta setmana, un home que va viure l'exili franquista al costat de Pau Casals va deixar dit: vaig tornar per construir, per donar esperança i futur, per deixar enrere un món on tot era melancolia per allò perdut i impotència per fer res de profit sobre el terreny.
Surto d'Estremera, un poble de la comunitat de Madrid que és de ple la Manxa. Ens hem allargat tant amb en Quim que no m'han donat temps per parlar amb Oriol Junqueras. Serà la propera vegada, segur. Tingueu ben present, nacionalistes catalans silenciosament desconcertats per tants motius, que a Estremera hi teniu referents.
El que es mou al món
Recordo la conversa de Nadal amb Doron: si Rússia i la Xina resolen la tensió a la península de Corea, els Estats Units deixaran de posar el nas a l'Europa oriental que fa frontera amb Rússia i especialment deixaran de sostenir artificialment tants miratges a Ucraïna. En Doron sempre té la millor visió del que passa al món. S'ha complert la primera part. D'aquí a una setmana, eleccions presidencials a Rússia i l'últim mandat de Putin.
Itàlia
Fins i tot els més optimistes en la capacitat de la política italiana de trobar la seva via de sortida davant els atzucacs reconeixen que els resultats electorals del 4 de març deixen un panorama preocupant. Per primer cop en un país de la UE, els partits euroescèptics aconsegueixen la majoria absoluta (el 52% dels vots de M5Stelle, La Lega i Fratelli d'Italia). És espectacular veure com el partit antistablishment per antonomàsia, Forza Italia, és percebut, 25 anys després, com un partit massa establert. I el Partito Democratico s'enfonsa del 40% de vots a les últimes europees al 18% i amb un líder finit als 43 anys. Mateo Renzi, l'ambició compulsiva que es va emportar per endavant Bersani i Enrico Letta -un gran polític tractat immisericordiosament. Renzi, l'home compulsivament lligat a Twitter i que ha basculat entre les grans ambicions -va perdre per vint punts el referèndum de reforma constitucional- i les ocurrències reactives. Ja els dic jo que, amb això de la política de Twitter i de les fugides endavant, no es va gaire lluny. Tinc unes ganes boges de tornar a exercir de convergent del segle XXI amb un programa polític que digui els somnis i les veritats als meus conciutadans.
