Diu la Constitució que la forma política de l'Estat espanyol és la Monarquia parlamentària. Doncs bé, en un règim parlamentari com el nostre, l'aprovació per les Corts d'una llei important en contra del criteri del Govern (la derogació de la Llei de Seguretat Ciutadana, posem per cas) hauria de tenir una d'aquestes tres conseqüències: a) la dimissió del Gabinet; b) el plantejament d'una qüestió de confiança; c) la dissolució de les Cambres i la convocatòria de noves eleccions. No pot haver-hi una opció d): el dontancredismo i fer com si no hagués passat res. De la mateixa manera, i amb més motiu encara, si el Govern no aconsegueix l'aprovació de la Llei de Pressupostos Generals de l'Estat, que és la de superior transcendència anual per suposar l'instrument clau de la política econòmica de l'Executiu, ha de dimitir immediatament, o bé sotmetre un conflicte polític de semblant gravetat a l'arbitratge del cos electoral. Tot menys mantenir-se atrinxerat en el poder a qualsevol preu i acumular una pròrroga pressupostària rere l'altra, que és amb el que amenaça, desfatxatadament, el ministre d'Hisenda.
Espanya, en efecte, és un Estat democràtic, el que significa que el Govern ha de comptar amb la confiança permanent de la representació popular. Quan tal confiança, obtinguda a la investidura presidencial, es perd, únicament toca dimitir o convocar eleccions. Sobreviure penosament gràcies a la dificultat que triomfi una moció de censura constructiva i a la pròrroga automàtica dels pressupostos de l'exercici anterior, però sense poder «governar» realment, és, encara que segons la llei legal, rotundament antidemocràtic, un veritable frau constitucional.
Mariano Rajoy va accedir a la direcció del Govern gràcies a un pacte programàtic d'investidura, principalment amb Ciutadans. Aquest pacte, però, a més de provocar constants retrets sobre el seu grau de compliment efectiu, no ha aconseguit transformar-se en un acord de legislatura; segurament a causa de que PP i Cs competeixen en bona mesura pel mateix espai electoral i les successives enquestes no fan sinó engrandir les seves tensions i recels mutus. El cas és que un cop més ha quedat clar que l'estabilitat governamental no implica en absolut la capacitat de governar. El Gover es troba jurídicament en plenitud de funcions i té assegurada, artificiosament, la seva continuïtat fins al final de la legislatura, però resulta incapaç d'exercir la seva principal funció constitucional: la direcció de la política. I això perquè no està en condicions de programar i controlar amb mà ferma l'agenda legislativa, donada la seva debilitat numèrica al Congrés, la qual ha reduït dràsticament la seva iniciativa per presentar projectes de llei i per tant el dinamisme institucional de les Cambres.
A falta de democràcia, el Govern està molt atent a la demoscòpia. No tenim, al present, un veritable Govern parlamentari, però Rajoy únicament posarà fi a la legislatura i apel·larà a la ciutadania quan els continus sondejos d'intenció de vot que realitza li siguin favorables. Sembla dubtós, però, que això pugui ocórrer a curt termini, de manera que el president seguirà amb el seu conegut «tempo lent», i la política espanyola, tot i el molt actiu càncer català, continuarà en el seu actual somni opiaci.
Per descomptat, el cap del Govern no és l'únic culpable d'aquesta gimnàstica institucional de «tai-txi». La incapacitat per al pacte de la nostra classe política d'avui (molt assenyaladament la d'esquerra) revela que en l'últim sexenni s'ha instal·lat entre nosaltres un fenomen temible si adquireix caràcter crònic: el dèficit transaccional. Resulta fins i tot irresponsable que amb aquesta patologia es pretengui reformar el sistema electoral per fer-lo més proporcional, propiciant així que hi hagi més fragmentació del Congrés i una accentuació de la ingovernabilitat. Deixem de banda aquest gènere de reformes, que únicament provoquen en la ciutadania sensacions d'estranyesa, llunyania i fàstic. Emmanuel Macron va crear un partit del no-res i el va conduir a una ressonant victòria amb una fórmula electoral majoritària a dues voltes. No necessitem, doncs, augmentar el nombre de diputats a 400 (¡més pessebre!) Ni potenciar la proporcionalitat del tipus d'escrutini. El que veritablement necessitem és més aptitud per al pacte entre les forces polítiques. Altrament es perdrà en l'evanescència i la irrellevància una altra legislatura, com es va perdre llastimosament la legislatura anterior a causa del entossudiment priàpic dels que pensaven assaltar els cels.
