En Santiago Vilanova, periodista i lluitador incansable a favor de l'ecologia, ha elaborat la crònica de les lluites per salvar la zona volcànica de la Garrotxa amb aquest títol, en un llibre que prologa el M. H. President de Catalunya, Sr. Carles Puigdemont, editat a Girona per Curbet Edicions.

Amb l'autor del llibre som amics des de l'adolescència, però si avui en vull parlar és perquè el llibre s'ho mereix. A més, puc dir que gràcies a ell, sóc també testimoni de les lluites d'aquells temps. En temes ecològics, servidor va ser un neòfit passat a catecumen gràcies a ell. La meva formació eclesiàstica postconciliar havia flairat l'ecologia des dels escrits de Teilhard de Chardin i la teologia de les realitat terrenes i de l'esperança de Jürgen Moltmann, Johan Baptitst Metz o Leonard Boff. Sense en Vilanova, ben segur que hauria arribat a l'ecologia, amb un bon bagatge, però tard i malament, com sol fer la santa Mare Església. Ho dic perquè la Laudato si del papa Francesc del 2015 és un dels documents vaticans més importants dels últims 50 anys, però arriba «tard», perquè la petjada ecològica ja necessita un planeta Terra i mig més al pas que anem, i «malament» perquè, sense solucionar el tema de la natalitat, el Vaticà es deixa al calaix una de les solucions als problemes que planteja. Dec al Santi, doncs, la meva consciència ecològica i moltes altres coses, com per exemple que m'encarregués un article diari per a l'etapa cogestionària del Diari de Barcelona que ell dirigí en els anys 83-84 -mai no em va censurar ni una línia-, per no parlar d'una privilegiada passejada en jeep al Teide o un guiatge gratuït pel Timanfaya gràcies als seus amics vulcanòlegs.

Quan ell comença aquest llibre amb la visita d'un empresari olotí de Lava para la construcción S.A. al «Correu», lloc on treballava, per queixar-se-li del fet que Petrofísica ibèrica S.A., una societat plena de gent del règim franquista, els feia la competència posant la grapa en els terrenys garrotxins d'extracció de gredes, érem a tocar de l'estiu de 1973; servidor, llavors, tot just havia convalidat la meva llicenciatura eclesiàstica per la civil i començava a estabilitzar-me professionalment i acadèmicament. Aquells anys 73 i 74, quan, per culpa d'uns meus articles, el setmanari Olot-Misión (on havíem començat tots dos en això del periodisme) havia estat expedientat i multat, ell ja signava reportatges als diaris barcelonins. Aleshores servidor, als matins, feia classe, i quan aprofitava alguna festa escolar per trobar-nos al seu pis del Putxet i o als jardins adjacents, ell amb quatre o cinc diaris sota el braç ( Le Monde inclòs), no em sabia avenir que no entrés a treballar fins a mitja tarda, just quan servidor amb el meu 600 corria a l'Autònoma perquè també volia assolir el títol de periodisme. Aquells anys m'explicava el nus del conflicte de les grederes olotines: la greda era roca del tipus lapil·li com deia l'Instituto Geológico Minero i sostenia l'empresa olotina esmentada i no, com s'havia aconseguit falsificar des del Consejo Superior de Minería del Ministeri d'Indústria, d'acord amb Petrofísica Ibérica S.A., un mineral del tipus pedra tosca o «pómez», cosa que augmentava la possibilitat d'extraccions. La cosa va anar a tribunals de la competència i tot, però, quan hi va haver sentència, l'any 1975, heus aquí que les dues empreses es van unir formant Minas de Olot SA i l'extracció de gredes d'ambdues esdevingué un negoci rutilant durant una colla d'anys. Les tones de greda per fer milions de totxanes per a les construccions de la Costa Brava, per la seva consistència havia arribat a les cimenteres. S'extreien 200.000 tones l'any, que aviat és dit! El Dr. Soler Sabarís, el 1977 va denunciar a La Vanguardia que es venien els volcans a cent pessetes la tona. Allò, semblava que no ho aturaria ningú. Però just aquell any començà la campanya «Salvem els volcans!».

La lluita en què estava posat en Santi a la comarca tenia moltes cares. L'any 75, per exemple, pugnà per aturar el projecte telefèric a Santa Margarida, una excusa per aconseguir noves extraccions. Aquell mateix any, el BOE publicava la possibilitat d'extracció de minerals radioactius a la Zona Volcànica de la Garrotxa. Només haurien faltat mines d'urani a la zona! Per postres, l'abocador d'escombraries del Croscat, no resultava gens salubre de cara a les capes freàtiques d'aigua. En Vilanova era a tots els fronts, d'aquí i de tot Catalunya (centrals nuclears d'Ascó, pluges àcides de la central de Cercs...) i esdevingué un dels periodistes de referència del país sobre els temes ecològics, amb premi Xarxa d'assaig inclòs pel llibre El combat ecologista de Catalunya, escrit amb d'altres periodistes, al qual seguiren altres títols. Cofundador d'Els Verds-Alternativa Verda, director de la revista Userda, president d'Una Sola Terra, des d'on promocionà des de 1995 fins al 2008 Jornades Internacionals de vulcanologia a Olot, membre d'Ecoropa (Acció Ecològica Europea), ara ha volgut deixar una mica de constància de la seva feina.

El contingut de Salvem els nostres volcans vol ser la crònica fidel de la lluita per salvar la zona volcànica garrotxina, des de les primeres autoritzacions per explotar-ne les grederes, el 1961, fins al que alguns consideren la darrera monjoia de les lleis protectores de 1982 i 1985. Però aquella fita no va pas ser la final d'aquell procés. En efecte la Llei de protecció 1982 (que donava vuit mesos per a l'extracció de gredes i creava un «paraje nacional de interès natural» amb suposades àrees de reserves integrals protegides) s'abocà la Disposició d'espais protegits del juny de 1985 (que convertia el paratge natural amb zones d'espais protegits en simple Parc Natural, denominació menys exigent segons els experts). Justament aquell any 1985, el conseller d'Indústria i Energia de la Generalitat, l'olotí Joan Hortalà, feia un acord amb els accionistes de Minas de Olot SA, els extractors de gredes a un ritme de 200.000 tones l'any (que augmentà els anys següents), mitjançant el qual renunciaven a les concessions i es comprometien a restaurar totes les zones excavades, a canvi de permetre'ls-hi l'extracció de 2,7 milions de tones de la vessant nord del Croscat en concepte de «revalorització» de l'àrea amb finalitats didàctiques i científiques. Aquell «pacte» es va entendre com una nova forma d'explotació encoberta fins al punt que la Comissió Científica Assessora, creada per l'Ajuntament olotí el 1977 dimití en ple. La cartografia que ja havia lliurat a inicis de 1978 denunciava la destrucció irreversible de dotze cons volcànics de la quarentena de la zona. S'organitzà aleshores una campanya amb el lema «No al pacte!» que recollí milers de firmes. En definitiva, amb la Llei del Parc Natural l'explotació seguia a ritme creixent, sobretot als volcans de Santa Pau i l'empresa ja tenia altres zones filustrades al municipi de les Preses i a la vall del Llèmena. De fet, la paralització d'extraccions no s'assolí fins el 21-XII-1990, gràcies a una mena de «segon pacte»: la compra per part de la Generalitat de la majoria d'accions de Minas de Olot SA per part de l'empresa pública Eplicsa per 262,1 milions de pessetes (1.575.252,7 ?), que no es van pas liquidar a fi que el departament de Medi Ambient, creat aquell 1991, procedís a l'expropiació de finques i pogués iniciar el programa de restauració. Restauració? Van caldre una dotzena d'expedients per incompliments. 35 anys per aturar la degradació d'aquell paisatge! Una anècdota: la darrera corrua de camions de greda sortí d'Olot el 10-V-1991 cap a Montmeló, perquè s'havien compromès per a la construcció de les pistes de Fòrmula 1 del Circuit de Catalunya. Ah! La cirereta: La Generalitat d'aleshores preferí un acord indemnitzador abans de clarificar legalment si l'espoliació de les grederes s'havia perpetrat a partir d'una falsificació fraudulenta de la qualificació de greda com a mineral!