El 8 de març de cada any, les dones seguim recordant al món la nostra situació de desigualtat evident, tant dins l´àmbit professional com en el personal i familiar. El camí de les dones és un camí llarg, costerut i ple de zigazagues que el fan especialment complex i difícil. Si bé és cert que hem anat avançant al llarg dels anys, encara estem molt lluny d´arribar a unes millores considerables en molts aspectes i de forma generalitzada. El passat 8 de març vam assistir, però, a una jornada històrica: una vaga feminista portada a terme per milions de dones arreu del món. Girona i les seves comarques també en van ser protagonistes. Al matí, es va formar una cadena humana de dones entre la plaça del Vi amb Sant Domènec. Al vespre, la manifestació convocada pels col·lectius feministes es convertia en la més multitudinària de la història de la ciutat. Els carrers del Barri Vell, costeruts i empedrats, simbolitzaven esplèndidament aquest camí llarg, dur, complex i difícil de què parlava abans. Entre altres coses perquè se segueixen reivindicant una sèrie de drets que ja els reivindicàvem fa més de trenta anys que, per cert, han passat molt ràpids quan mirem enrere -Tempus fugit- tot i que veiem, afortunadament per altra banda, el llarg camí recorregut. Intensament i vivament recorregut. I és al llarg del recorregut personal que es té la percepció que han canviat algunes coses perquè, en el fons, res canvïi.
Cadascú que s´ho repensi i miri al seu voltant i vegi la realitat tal com és. Aquest any les proclames han estat més universals que mai, però l´endemà tornem a la feina del dia a dia amb el compromís (que no sigui dit) que ja es revisarà, que ja s´estudiarà, que ja es crearà una comissió per avaluar el que calgui. I repeteixo: han passat trenta anys i, per posar un exemple, el temps de permís de la baixa per maternitat segueix sent el mateix, o sigui irrisori que segons el Diccionari de sinònims equival a menut, insignificant, escarransit, minvat, mesquí, minso, escàs i miserable, per citar-ne alguns. En aquests moments som al darrere de Portugal. Sense comentaris. Bé, en faré un: quina decepció de tot plegat. Millor dos: quina decepció de tot plegat. No és que no les veiéssim venir, que ja ho vèiem. No és que siguem desconfiats de mena, que no ho som. No és que no les haguem passades magres, que les hi hem passades. Hi podríem incloure molts altres «no és que..» però, tot i així, n´esperàvem més al llarg d´aquests trenta anys. La vida, l´hem viscuda i l´hem celebrada. I ho seguirem fent. Però n´esperàvem molt més dels qui tenien en les seves mans la facultat i la responsabilitat de canviar més coses. Unes quantes més.
Aquells dies de vi i de roses segueixen tenyits de lila i de sol i de consciència a dia d´avui, però des d´una altra etapa: la de la calma i la pau. Beatus ille. La de la proximitat i la calidesa. La del record de les meves dones, les dones de la meva vida. Arrels de sang i de foc. Lluitadores incansables, rebels i heroïnes en un món que se´ls feia petit i que van fer gran per a mi. I per a la meva filla.
A les meves besàvies, a les meves àvies, a les meves ties. A la meva mare. Les dones que m´han fet com soc i que m´han portat fins aquí.
