Els partits independentistes catalans continuen sense posar-se d´acord. Cremat ja el nom de Jordi Sànchez, arriba l´hora de decidir-se per un altre diputat. Tot indica que pot ser Jordi Turull, però no sabem què dirà la CUP, els especialistes a enviar personatges com Artur Mas a la paperera de la història.

Hom té la impressió que hi ha fortes discrepàncies entre en Puigdemont i la seva colla i els actuals membres del PDeCAT. També ERC internament pateix diferències de criteri entre els seus dirigents, mentre la CUP viu en una crisi permanent.

La societat civil independentista continua viva, però hi ha símptomes de cansament i desànim. I no afavoreixen en res les converses privades de Lluís Salvadó o l´aparició d´un Santi Vidal que de tant tocar el violí estava acostumat a dir més mentides que veritats en les seves compareixences públiques. I això que és jutge! Tot plegat, un joc de despropòsits.

Mentre es viu a casa nostra sota la síndrome Llarena, des de Madrid tampoc es busca cap fórmula per intentar traçar ponts de diàleg. Les darreres paraules de Rivera no deixen cap mena de dubte. Si ell fos president del govern, no indultaria Oriol Junqueras. La radicalització li va donar un bon resultat a les darreres eleccions catalanes i no pensa rectificar en res el seu discurs. Vol aconseguir vots a l´Espanya profunda i aquest és el millor camí. No hi ha dubte.

El PP, com sempre, descol·locat i veient com les enquestes el situen a remolc de Ciutadans. I això els ha posat ja molt nerviosos. Tots, menys Rajoy. El líder conservador no canvia de tàctica, no ha volgut fer canvis en el govern malgrat tenir ministres molt tocats com els d´Interior o Justícia.

El nou president de la Generalitat tard o d´hora haurà de veure´s cara a cara amb Rajoy. Hauria de ser l´inici d´una nova etapa, sense que ningú no hagi de renunciar a res. Però Catalunya necessita més que mai tenir govern i desfer-se de l´aplicació de l´article 155. Això no vol dir que els independentistes no puguin continuar defensant les seves idees, però hauran de fer-ho en el marc legal de la Constitució i l´Estatut.

JxCat i ERC tenen molta feina al davant. Han d´eixamplar el seu electorat si volen que l´independentisme creixi. Amb un 48% de vots, sumant-hi els de la CUP, i sense suports internacionals el secessionisme és inviable. Allargar aquest període de conflicte amb l´Estat no porta enlloc i no té futur. A vegades cal fer un pas enrere, per guanyar el futur. Continuar buscant l´enfrontament és del tot estèril per una Catalunya que sempre ha estat una de les regions europees amb més potencial.

Des del proppassat desembre, els responsables polítics catalans no surten de l´atzucac. No hi ha voluntat política per resoldre una situació a on només es parla de com continuar el procés i no pas de polítiques d´ocupació, educatives, sanitàries o socials. Sense anar gaire lluny, el País Valencià s´està aprofitant de la crisi catalana i prova d´això és el trasllat a Alacant i València d´entitats de casa nostra tan consolidades com el Banc de Sabadell i La Caixa.

El sentit de la responsabilitat hauria de guiar els polítics d´aquí i d´allà. Torrent va perdre una gran oportunitat de plantejar els reptes d´un ampli sector de la societat catalana davant del rei Felip VI en les jornades del Mobile World Congress. Va preferir menystenir-lo, sense tenir present que és la segona autoritat del país. I fou un gran error. El president del Parlament tenia una oportunitat d´or per a parlar cara a cara amb el cap de l´estat i dir tot allò que pensa ell i més de dos milions de catalans. O s´obre un diàleg o la present legislatura serà del tot perduda. És per això que molts analistes s´apunten ja a unes noves eleccions. És de bojos.