Confiaven alguns benpensants que, amb el final de la Segona Guerra Mundial i les destruccions atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki, els dirigents polítics mundials haurien après alguna cosa sobre els efectes catastròfics de la bel·licositat com a millor forma de resoldre els conflictes econòmics i socials. Però va ser una il·lusió d'uns pocs anys mentre el secret de l'«arma definitiva» va estar només en mans dels Estats Units. Després va venir la limitada proliferació nuclear i vam entrar en l'època de l'anomenada Guerra Freda i de les guerres locals. Va haver-hi guerres a Corea, al Vietnam, a Laos, a Algèria, a Moçambic, a Angola, al Congo, a l'Afganistan, entre l'Índia i el Pakistan, entre l'Iran i l'Iraq, entre Israel i els països àrabs, a Iugoslàvia, que va acabar saltant en trossos, i ara des de fa sis anys a Síria entre diverses faccions, unes amb el suport dels Estats Units i altres amb el de Rússia. No obstant això, tot plegat s'ha anat assimilant, mal que bé, per les opinions públiques dels països més rics que segueixen els esdeveniments des de lluny i per televisió desitjant que els serveixin imatges més amables perquè no se'ls pertorbi la digestió. I així podríem seguir indefinidament fins que han sorgit, aquests dies, dos fets preocupants. Un, la declaració del president dels Estats Units d'una «guerra comercial» mitjançant l'augment d'aranzels a determinats productes com l'alumini i l'acer. I un altre, l'anunci del president de Rússia d'estar en possessió d'un armament pràcticament invencible, el que li dona dret a fer-se sentir (i sobretot respectar) en qualsevol assumpte que consideri d'interès per al seu país.

La declaració de Trump, en la línia proteccionista que ja va anunciar durant la seva campanya electoral, perjudica principalment el Canadà, Brasil i Corea del Sud, que són els principals exportadors, i en menor mesura a la Unió Europea (on hi ha Espanya), el Japó, Mèxic i la Xina.

I l'anunci de Putin sobre la definitiva superioritat russa en matèria d'armament d'alta tecnologia, de ser cert, deixa en no res allò que Reagan va denominar la «guerra de les galàxies». En el seu dia, es va atribuir a la impossibilitat russa d'acceptar (per raons econòmiques) aquell desafiament al col·lapse del règim comunista i la desaparició de la Unió Soviètica. Però es veu que aquella teoria no era del tot certa. L'economia russa encara dona mostres de debilitat però l'astúcia d'un antic espia del KGB sembla haver obrat el miracle d'aconseguir la superioritat militar mundial.

Els dos anuncis afecten l'Estat espanyol, sobretot l'anomenat escut antimíssils instal·lat a la base de Rota, que és la més important de les que posseeix els Estats Units a la Mediterrània. A l'octubre de 2011 el llavors president Zapatero, amb la complicitat de Rajoy, va aprovar la seva instal·lació de forma subreptícia i sense debat. Després es va dir que era per protegir-nos a tots de míssils procedents de l'Iran, tot i que l'enemic potencial, però no declarat, era Rússia. Si és cert el que va anunciar Putin, caldria determinar si l'escut ha quedat obsolet i seria bo desmuntar-lo. Això sí, previ el corresponent debat parlamentari. Cal acabar amb la clandestinitat de les decisions.