La política fa estranys companys de llit. La política fa estranys companys de viatge. La política fa estranys companys de llista electoral. La política fa possible l'impossible per art abracadabrant.

A ERC durant el tripartit, el període d'en Puigcercós, Carod-Rovira, Huguet, Bargalló i pràcticament cap dona en la direcció, només una consellera, Marta Cid, li va caure del logotip la R de república i la C de Catalunya i esdevingué una simple E. El motiu cabdal, segons explicaren, era amagar la C per endinsar-se millor a la comunitat valenciana i a les illes Balears, atès que exhibir la C provocava una repugnància lingüística a votants, que eren republicans d'esquerres, però no volien ser manats pels catalans.

Sempre he sigut partidari de relleus polítics en els governs perquè si duren massa s'avicien, s'ensuperbien i es creuen impunes a tot, per això m'agradaria que el PP, que ja porta molt de temps manant, cada cop més capriciosament, fos derrotat en les pròximes eleccions generals i es produís un canvi, tanmateix de la forma com està l'oposició no sé pas si en Pedro Sánchez del PSOE recolzat per l' Albert Rivera i en Pablo Iglesias seran capaços de fer-ho.

El tripartit desplaçà saludablement la vella CiU i va començar fent gràcia. El més greu error no va ser que en Carod anés a Perpinyà a reunir-se amb ETA per presentar-se com el líder que havia resolt allò que l'incapaç Estat espanyol no havia sabut solucionar sinó el pacte del Tinell, un acord contra un partit democràtic com el PP. Pasqual Maragall temps després va demanar perdó. També tot el llarg procés dedicat a fer un nou estatut d'autonomia amb l'absoluta indiferència dels catalans va contribuir a erosionar el tripartit i va ser l'origen de tots els problemes posteriors com la recollida de signatures per portar l'estatut, aprovat en referèndum, al Tribunal Constitucional que el va retallar complaent no sols el partit d'en Rajoy sinó també al PSOE d' Alfonso Guerra, el del ribot, qui fanfarronejà en un míting que ell s'havia encarregat d'allisar finament l'estatut abans que el Constitucional l'aprimés més i el deixés finalment més sec i eixut que el bacallà ranci.

Durant anys, i abans de la formació del tripartit, sortia a sopar amb militants d'ERC. L'antipatia contra els socialistes catalans era manifesta, no els perdonaven la seva submissió al PSOE, no és pas que sentissin una gran preferència per la CiU d'en Pujol, però a l'hora de la veritat guanyava dins seu el catalanisme dels convergents contra l'espanyolisme del PSC. Per res del món s'allitarien amb militants socialistes; no els podien veure ni en pintura.

Quan es va formar el tripartit algun d'ells va esparracar el carnet, però altres es reconvertiren perquè havien començat un recorregut, llavors encara incipient, en els òrgans de direcció d'ERC. Vaig notar com aquella animadversió contra el PSC minvava i creixia una crítica cada dia més ferotge contra Artur Mas i els dirigents de CiU. Allò que semblava del tot impossible s'estava senzillament materialitzant.

El segon tripartit que va portar José Montilla a ocupar la presidència de la Generalitat també provocà que altres militants d'ERC deixessin el partit perquè ja s'havien cansat de veure com el PSC prometia, però no donava res i no volia avançar de cap manera cap al sobiranisme. Nova trencadissa de carnets i noves mirades de complicitat entre ERC i CiU.

Es necessiten deu anys, tal com va dir-me un expert en conflictes entre partits, un important càrrec d'ERC, en Bernat Joan, per superar la desconfiança i cicatritzar les ferides. Ell ho aplicava especialment a l'odi entre CiU i ERC. Tanmateix sense haver passat ben bé 10 llargs anys ERC formà govern amb CiU després de concórrer plegats a les eleccions en una coalició, Junts pel Sí, el que no significa que en estat latent, per les dues bandes, quedessin sagnants malentesos i malfiances. Però la política els havia fet de nou estranys companys de llista electoral. Igual que sempre han sovintejat els oportunistes trànsfugues que han saltat d'un partit a un altre.

Qui hauria dit que els cristians d'Unió Democràtica acabarien a la llista electoral i compartint escó en el Parlament català amb el PSC? O pitjor qui hauria dit que el PSC acolliria a la llista UDC creient que hi hauria un trasllat mecànic de votants i entrarien en el sac electoral cent-mil alegres i cristianes paperetes?

Algú podia preveure que el PSC d'en Pasqual Maragall amb 42 escons acabaria amb els 17 d'en Miquel Iceta o que els 11 diputats d'ERC el 2003 es convertirien en 32? Cada vegada que ERC s'ha ajuntat amb el PSC per formar govern, el perjudicat ha estat el PSC i de retruc, el PSOE, puix ningú va entendre com el socialistes ballaven plegats amb els separatistes d'ERC. També l'entesa amb ERC provocà que dirigents del PSC abandonessin el partit i abracessin les propostes republicanes. L' Ernest Maragall és un dels homes més significatius que constata el que acabo d'escriure. El PSC és conscient del seu passat i fuig d'ERC com gat escaldat.

No em sorprendria veure un govern format per ERC, PSC, Comuns i dirigents del PDeCAT que han considerat que cal adreçar Catalunya i no despenyar-se en una deriva independentista. Això és la política.