En alguns cercles diplomàtics, s'ha acusat el papa Francesc d'haver promogut amb els seus discursos el creixent flux d'immigrants cap a les costes d'Itàlia. L'expresident del Senat italià Marcello Pera va anar encara més lluny quan, l'any passat, en una entrevista concedida a un matutí napolità, va afirmar que les paraules de Francesc es trobaven «fora de tota racionalitat» i que només s'entenien si pensàvem que el Pontífex «detesta Occident [i] el seu objectiu és destruir-lo». Són declaracions certament exagerades, però que reflecteixen una doble preocupació: en primer lloc, per la personalitat política -més que religiosa- del pontífex argentí; i, en segon, pels efectes desestabilitzadors d'un xoc migratori descontrolat sobre les societats. La primera qüestió pot inquietar els creients, segons les seves conviccions; la segona, en canvi, apel·la al conjunt de la ciutadania i es refereix a un relat de la por que comença a impregnar l'Occident i que tem les conseqüències de les onades migratòries. Les últimes eleccions italianes constitueixen un exemple d'aquest recel, que se suma al creixement continu de l'extrema dreta als països centrals de la Unió -Alemanya i França, per citar-ne dos casos; tot i que també en l'Est- o de l'alça dels moviments d'extrema esquerra en tota la conca europea de la Mediterrània. Es tracta de forces polítiques caracteritzades per un discurs resobiranitzador, antieuropeista, d'esperit profundament divisiu i aliè als principis liberals del parlamentarisme, que explota les múltiples narratives de la por que recorren la nostra època.

En les recents eleccions italianes van guanyar l'extrema dreta i l'extrema esquerra, els euròfobs i els que tenen por dels immigrants. Un país ja de per si complex i inestable políticament, com és el cas d'Itàlia, ha vist com la figura reformista d'aquests últims anys, Matteo Renzi, ha passat de guanyar unes europees el 2014 amb un 40% dels vots a perdre prop de la meitat del seu suport quatre anys més tard, constatant així la derrota històrica de l'esquerra clàssica al seu país. Entre la Lliga Nord i el Moviment Cinc Estrelles, Itàlia ha decidit donar l'esquena -almenys durant aquesta legislatura, que pot ser curta- a les necessitats de reforma de la Unió. En aquest sentit, el fracàs dels partits de l'estabilitat ha estat majúscul i augura com de prop de l'abisme que es troba tot el projecte europeu, el qual ara -després de la marxa prevista del Regne Unit i amb els diferents populismes que governen en els països de l'Est- passa a dependre més que mai de la direcció de Berlín, París i, paradoxalment, d'aquest estrany punt d'equilibri que representa Madrid. Espanya, un Estat paralitzat, amb profundes tensions territorials, víctima dels defectes d'una partitocràcia i de la corrupció estesa i el sector financer va haver de ser rescatat fa uns anys; però que, malgrat tot, segueix actuant com un pivot de responsabilitat a favor de la construcció europea en moments nefastos. No és gaire, però val més això que res.

Els resultats d'Itàlia -el tercer país en població i PIB de la zona euro- reflecteixen que el temps de reacció és limitat i que no es pot permetre que la paràlisi comunitària continuï segant el futur dels europeus. I això exigeix afrontar amb realisme moltes de les nostres pors -polítiques, econòmiques, socials i culturals-, abans que els populismes envaeixin amb les seves falses promeses la nostra vida quotidiana.