A mesura que el deteriorament avança (excepte en el terreny científic) es parla cada vegada més de la qualitat com a aspiració universal. Qualitat de l'aire, qualitat de l'aigua, qualitat de l'ocupació, qualitat del periodisme, qualitat dels sistemes polítics i, per si fos poc, dels controls de qualitat en la fabricació industrial, en els cultius agrícoles i en les explotacions ramaderes. Però ha millorat realment tot el que se'ns anuncia com revestit de qualitat? I molt important, són fiables els encarregats de controlar la qualitat del que ens venen?
Si hem de guiar-nos pel que ha passat recentment amb els fabricants d'automòbils, que van acabar reconeixent haver instal·lat trampes en els motors dels nous models per passar els controls de contaminació, ja que sembla que no. Un negoci, el de l'engany a gran escala, del qual ja ens havia avisat el difunt Eduardo Galeano en el seu conegut llibre Patas arriba. La escuela del mundo al revés.
Hi ressaltava l'escriptor argentí la paradoxa que el Banc Mundial assenyalés que la salvació del medi ambient acabés per ser el negoci més rendible de les empreses que més contribueixen a aniquilar-lo. I citava al respecte els casos de la General Electric, de la DuPont, i de la Westinghouse. La primera amb quatre de les empreses que més enverinen l'aire però també la principal fabricant d'equips de control de la contaminació. La segona, una de les més grans generadores de residus perillosos, desenvolupa també mètodes lucratius per incinerar-los o enterrar-los. I, finalment, la tercera, que ven armes nuclears, ven també els equips necessaris per netejar les escombraries radioactives. «El dimoni paga i Déu perdona», resumeix Galeano. I té tota la raó. Quan es parla tant de qualitat cal sospitar que és una qualitat que no abunda.
Darrerament, es parla molt de la necessitat de comptar a Espanya amb una ocupació de qualitat. És a dir, amb una ocupació que permeti a qui l'exerceix accedir sense aclaparaments a la propietat, o al lloguer, d'un habitatge, al manteniment d'una família, i a un marge de cotització suficient a la Seguretat Social com per tenir dret a la fi de la vida laboral a una pensió digna. Tres modestes condicions que ara mateix semblen una fita inabastable per a milions de joves.
La ministra de Treball, Fátima Báñez, que és andalusa, li va demanar a la Verge de la seva devoció l'ajuda necessària per aconseguir-ho però el miracle no arriba i l'ocupació que produeix el sistema continua sent precària i, per així dir-ho, de baixa qualitat.
Pel que fa al periodisme de qualitat del qual es parla en alguns fòrums professionals no sabria dir gaire bé en què consisteix. Durant la dictadura, tot era ocultació de la realitat i merengues estilístics a què tan aficionats van ser els literats feixistes. I amb la monarquia parlamentària (que va heretar no pocs defectes i bastants arribistes de l'època anterior) es va perdre l'oportunitat de dignificar i donar estabilitat a una professió amb uns nivells d'atur preocupants. Al cap i a la fi, periodisme de qualitat és respectar la llibertat d'expressió dels qui l'exerceixen i oferir informació ben contrastada. Una tasca gens fàcil, i fins i tot perillosa en la mesura que incomoda el poder.
