16 de març de 2018
16.03.2018

El nou programa de tv3

"Potser algú, algun dia, li farà entendre a Puigdemont que la seva tossuderia és la principal raó de la paràlisi del país"

16.03.2018 | 08:37

Una de les escenes més impactants de la grandiosa El hundimiento és quan un Hitler, completament fora de la realitat, reuneix els seus generals al voltant d'un mapa i els comença a explicar els plans per guanyar la guerra. Els generals, que saben que la guerra està completament perduda, es miren uns als altres de reüll mentre el seu führer, totalment guillat, assenyala aquí i allà, i no para d'explicar l'estratègia: «Mentre la segona divisió de pànzers ataca per aquí, les tropes d'en Von Papen encerclaran l'enemic per allà i...». La realitat és que ja no hi havia pànzers ni Von Papen ni res, que la derrota era un fet. En Hitler continuava una guerra que ja només existia al seu cap.

En Puigdemont em va fer recordar aquesta escena l'altre dia, quan va obrir a TV3 les portes del palauet de Waterloo: «En aquesta sala farem les reunions de govern, i en aquesta altra seran rebuts els dignataris estrangers, allà residiran els membres de la seguretat, i...». El vivales continua també una guerra que només existeix al seu cap, mentre al seu voltant tot s'està esfondrant. No hi haurà dignataris estrangers, no hi haurà reunions de govern i la seguretat, en l'improbable cas que algú que no és ningú la necessités, se l'haurà de pagar ell mateix, cosa que significa que s'obrirà un acapte popular que l'hi sufragui. El problema del vivales és que, com li passava a en Hitler, la gent del seu voltant no s'atreveix a explicar-li la veritat: Deixa-ho estar, Carles, de debò, no t'hi facis mala sang, a Catalunya ja ningú es recorda de tu, allà el que volen és formar govern i deixar-se d'històries.

De tota manera, les semblances entre El hundimiento i «La casa de la República» van durar poc al meu cap. Només fins que a l'expresident i actual pròfug se li va posar cara de baronessa de Liechtenstein mostrant la seva casa a l' Hola, no li va faltar més que canviar de vestuari unes quantes vegades en el mateix reportatge. La falta de glamur el va condemnar, i allò que evocava el pobre en el publireportatge de TV3 era el Bertín Osborne de Mi casa es la tuya. No descartem que el que es va emetre fos el programa pilot, i que a partir d'ara cada setmana veiem un convidat que va a cal vivales a cuinar i explicar la seva vida. Amb un davantal que dugui escrit el nom del programa, «La meva casa de la república és la teva», i repetint el bertinesc « Jo, macho», cada vegada que els convidats expliquin el que sigui, potser el vivales acabarà guanyant-se la vida per si mateix, i tot això que ens estalviarem els catalans.

Ahir mateix, l'alcaldessa i tots els regidors gironins del seu partit van visitar la casa, és de suposar que per cuinar i, després, al sofà, explicar-li que l'independentisme va de baixa fins i tot en aquesta ciutat.

- Jo, macho- va respondre l'expresident, després de reflexionar una estona.

Més endavant vindrà la Rahola a jurar que fa 300 anys que no la deixen parlar català, un motorista amb els musclos per sopar i la Terribas a fer-hi el programa en directe per commemorar 25 anys d'exili. Per a tots ells tindrà una frase càlida i amable.

- Jo, macho.

Potser algú, algun dia, li farà entendre que la seva tossuderia és la principal raó de la paràlisi del país. I potser aquell dia, ell engolarà la veu, es posarà a lloc el llacet groc, intentarà configurar vanament una expressió èpica i, finalment, dirà la frase més intel·ligent que haurà pronunciat en tota la seva carrera política:

- Jo, macho.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema