A l'edat de 15 anys la cara de Marguerite Duras era la imatge d'un plaer desconegut. Ho notava tothom: la mare, els germans, els homes. No totes les dones senten -com va sentir Duras- aquesta invasió brutal del desig de la sexualitat. No totes les dones ho admeten. I encara menys són capaces d'explicar literàriament on pot conduir aquesta crida instintiva i ineludible del desig quan encara és només una il·lusió, alguna cosa indefinible i tanmateix indefugible com la fam o com la set.
Duras ho va fer. Va afrontar la crida d'aquell «plaer molt fort». La va afrontar amb les armes que tenia, entre la inconsciència de l'adolescent i l'estima infatigable per la vida que devia heretar de la mare lluitadora que no va saber domar els fills. «Érem d'una gran brutalitat» -recordaria anys després. Naturals i terribles com els animals nobles. Sotmesos a la llei natural de l'espècie. Sotmesos a les lleis del desig. I al pou que emplena aquest desig. Després va venir la literatura. O potser sempre hi havia estat. Aquell ou que es cova fins que s'esquerda i n'acaba sortint un bec, un borrissol, un pollet.
Segurament l'escriptora francesa va ser objecte de desig. Però sobretot, abans i després, va ser subjecte que desitjava. Escriure sobre això a mitjans del segle XX la fa valenta i honesta. És el que ella mateixa anomenava literatura pura enfront de la literatura de segona mà. Aquella que s'emmascara per no mostrar que darrere de la mà que escriu hi ha una bèstia domada.
Aquests temps d'ara m'hi fan pensar, perquè ha arribat el moment que rebentin els marges. Els efectes de les primeres escalfors són contundents. Sembla que hi hagi un puny sota terra empenyent plantes i flors cap a enfora. També Marguerite Duras va néixer amb la força de la primavera. Potser per això escrivia com algú que mai no en té prou.
