17 de març de 2018
17.03.2018

De pensions

17.03.2018 | 06:30

Hi ha una cosa que em preocupa des de fa mesos: la manca de reflexos del Govern central. Arriba tard i malament a totes les cruïlles amb les quals s'ha d'encarar. En cito tres: Catalunya i el processus, la igualtat de gènere i les manifestacions entorn al Dia de la Dona, i l'assumpte de les pensions. El president Rajoy sembla no assabentar-se del que es cuina de debò a la societat que governa. Ni ell, ni els seus assessors de La Moncloa, ni els seus ministres i, per descomptat, tampoc el nucli fort dels dirigents del seu partit. És preocupant.

Com també ho és que el PP no sàpiga, o no vulgui, teixir complicitats en base a les quals el govern no estigui sempre fregant l'infart en el Congrés dels Diputats i perdent batalles mediàtiques allí on sí disposen de majoria absoluta, el Senat.

L'altivesa dels populars és excessiva i la seva disciplència els pot portar a un carreró sense sortida. Un exemple: els pressupostos generals de l'Estat no s'han pogut ni presentar i, malgrat els anuncis fets, ningú no sap quan es podran portar a la finestreta perquè siguin tramitats per les Corts Generals amb la seguretat que n'obtindran l'aprovació. Els populars semblen talment un ànec coix; sobretot, un ànec coix i esgotat.

Aquesta ha estat la setmana de les pensions. El PP, derrotat al carrer i encerclat al Congrés dels Diputats per la resta de grups parlamentaris, singularment per Cs i PSOE, les seves crosses habituals en temes d'Estat, ha hagut de portar-hi el seu «santcristo gros» i deixar que s'expliqués.

El debat parlamentari i el seu resultat ja el coneixen els lectors. En aquest diari s'ha pogut llegir la crònica. A l'hemicicle algú va concloure que, lamentant-ho molt, de solució no n'hi ha perquè la caixa ingressa menys del que dona, i altres, en la dispersió ideològica partidària coneguda, que de solucions n'hi ha, i endemés moltes.

És allò que sempre passa i que un servidor ha viscut a primera línia: el govern de torn sap de què parla i la plural oposició diu la seva pensant només a pescar vots. Quan CiU era CiU i a Madrid tenia reputació parlamentària, va aconseguir dues coses bàsiques en matèria de pensions: que no fos carnassa electoralista i que s'augmentessin any darrere any d'acord amb l'IPC estatal. L'acord unànime va anomenar-se Pacte de Toledo, atès que l'antiga capital de l'imperi fou el lloc on el meu company Rafael Hinojosa va aconseguir tancar l'entesa.

Els temps, ara, són uns altres. En el Congrés dels Diputats han aparegut tres nous grups parlamentaris –Cs, Podem i ERC- i ha desaparegut CiU, l'autor material del pacte aconseguit. Gràcies, doncs, Artur Mas i Carles Puigdemont per haver assolit l'eclosió del grup parlamentari català més respectat (i més eficient) a Madrid.

Mariano Guindal, excel·lent persona i magnífic periodista, especialitzat en matèria econòmica, avui jubilat malgrat publicar en algun mitjà, ens diu que les pensions seran cada vegada més baixes i l'edat de jubilació més alta. Serà així; de fet, ja ho és des de fa temps.

La Unió Europea i el BCE van manar-ho al Govern espanyol en temps d'en Rodríguez Zapatero, però aquest res no ens digué aleshores, excepció feta de publicar en el BOE –el diari de més tirada de tota Espanya i el més llegit, com és notori– un decret-llei pel qual es varen abaixar de cop i volta totes les pensions sense que es convoquessin manifestacions com ara succeeix.

Què ha canviat? Doncs res, excepció feta que qui posa avui la galta és en Rajoy i ja ningú no es recorda del seu antecessor. És el que tenen les herències en el món de la política: no es poden rebutjar, com sí que passa en l'àmbit privat. Ja ho veuen: en Rodríguez Zapatero a Veneçuela fent d'assessor honoris causa del brètol d'en Maduro i en Rajoy al pati de lleons de la carrera de San Jerónimo. I els pensionistes reclamant solidaritat pels carrers.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema