La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre la crema de fotos del Rei ens ha portat una glopada d´aire fresc a la cada cop més limitada llibertat d´expressió. La de tothom. «Llibertat d´expressió és dir el que la gent no vol sentir» (George Orwell). Fa pocs dies, els vidres d´aquest diari van matinar amb una pintada contra un periodista: «Albert Solé(r). Vigila tu espalda». El mateix dia, a la tarda, algunes noies que encapçalaven la manifestació del Dia Internacional de la Dona van proferir crits contra la llibertat d´expressió d´aquest periodista. No és el primer cop. Un dels casos més paradoxals es va produir fa pocs dies a Lleida. S´inaugurava una exposició amb el quadre sobre els polítics presos censurat a Arco. Bona part dels assistents, que se suposa que estaven allà per defensar la llibertat d´expressió de l´autor del quadre i la de tothom, van escridassar l´alcalde de Lleida, Àngel Ros, quan exercia la seva llibertat d´expressió. També, arran de la censura del quadre a Arco, hem llegit lliçons de superioritat moral de polítics catalans que han estat governant la Generalitat els últims anys. Són els mateixos polítics que controlen i manipulen els mitjans de comunicació públics i que condicionen els privats premiant amb generoses subvencions públiques els afins i castigant els que no se sotmeten a les ordres dictades des del Palau de la Generalitat. Aquest és el problema creixent: «Llibertat d´expressió? Només la meva». Tot el contrari del que diu Noam Chomsky: «Si no creiem en la llibertat d´expressió d´aquells que menystenim, no creiem en ella en absolut». El poder mai hi ha cregut.
Però la sentència del Tribunal de Drets Humans també és la confirmació que, malgrat la retòrica dels últims temps, Espanya és un país amb garanties judicials en tant que és un estat democràtic i que forma part d´organismes internacionals. Cert que la Justícia sempre és lenta (pel que s´ha vist, també a Europa), però els errors (o injustícies) dels tribunals espanyols, que són inferiors a d´altres països europeus amb més trajectòria democràtica, acaben esmenats per tribunals internacionals, com hem vist en els darrers temps en casos com les clàusules sòl o la crema de fotos del Rei. Això em porta a preguntar-me quines garanties judicials tindríem els ciutadans en una República Catalana no reconeguda pels organismes internacionals. Espanya està sotmesa a la jurisdicció del Tribunal de Drets Humans i està obligada a acatar i executar les seves sentències en tant que país membre del Consell d´Europa, al qual no es pot accedir sense el previ reconeixement com estat de l´ONU. És recomanable llegir els articles referits al Poder Judicial de la Llei de Transitorietat Jurídica de la presumpta República Catalana. Atorguen un control absolut al President de la República i al Govern. Per posar-se a tremolar, si algun dia entra en vigor.
