Pensions i contribucions

Les pensions han estat fruit d´un engany piramidal permanent des que van néixer. Tothom es creu que el que cobra és fruit de les cotitzacions que ha pagat mentre treballava. Sempre demostro que això no es cor­respon. Agafem un salari brut mitjà de 1.440 euros, cosa que significa un salari líquid de 1.230 euros. La cotització que aporta el treballador directament a la seguretat social és de 78,3 euros, mentre que la contribució que fa l´empresa és de 556,2 euros. En total la contribució és de 634,5 euros, que a l´any és de 8.882,6 euros. Ara comencen les hipòtesis, quants anys treballem amb aquest sou? He pensat en quatre casos: 25, 30, 35 i 40 anys. El total que haurem cotitzat sortirà de multiplicar els 8.882 euros pels anys que treballarem. Aquesta xifra ara l´haurem de dividir pels anys que pensem que viurem després de la jubilació. Si ens jubilem a 60 anys podem pensar que arribarem a cobrar durant 30 o 35 anys, si ens jubilem a 65 podrem aspirar a cobrar 25 o 30 anys, i si ho fem als 70 podrem pensar que cobrarem 20 o 25 anys. Doncs bé, una persona que hagi cotitzat 35 anys amb aquest sou i es jubili a 60 anys tindria una reserva que li permetria cobrar cada mes 864 euros si viu fins 90 anys i de 740 € si viu fins 95 anys, que és l´edat que tindran quan es morin els que es jubilen avui. En canvi, si aquesta persona es jubila a 65 anys (llavors cotitzaria 40 anys) podria cobrar 1.184 euros amb una esperança de vida fins a 90 anys i 987 amb una de 95 anys.

El debat de les pensions és el debat de l´estat del benestar i es resumeix en el fet que els serveis socials es poden pagar amb la cotització que fan els individus que conformen la societat. Aquest model no s´aguanta si només paguen tres o quatre, només s´aguanta si paga tothom. Espanya té 18,46 milions de treballadors que cotitzen i 8,7 milions de pensionistes, un rati de 2,12, rati que ha anat baixant des de 2007 quan era de 2,71 treballador per cada pensionista. Per tant, la primera prioritat és que tothom treballi, raonament que cal aplicar als territoris amb més atur estructural, principalment a les àrees d´Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura. Resoldre això és segurament la feina més important en l´economia política espanyola. La segona prioritat és que tothom que treballi cotitzi, cosa que no passa de forma majoritària al sector d´hostaleria, on molta gent treballa 10 hores i només en cotitza 4. La tercera prioritat és augmentar els salaris dels que treballen, tasca encara més difícil perquè això implica haver d´augmentar la productivitat que alhora necessita més qualificació professional i per tant més formació. Aquí és necessària la reforma de l´ensenyament secundari. La quarta prioritat és resoldre l´equilibri entre ingressos i despeses. Si les pensions es basen en un model contributiu, què hi fan les pensions no contributives en la mateixa guardiola? Les pensions de viudetat i les no contributives haurien de nodrir-se directament dels pressupostos de l´Estat, i el mateix Estat ja sabrà què fer per millorar la seva eficiència i poder atendre aquests col·lectius.

La dificultat de fer el debat de forma ordenada i amb una durada de 20 o 30 anys com va ser el pacte de Toledo rau en el fet que la demagògia i l´oportunitat política s´han fet amos de l´espai polític. Aquest debat hauria necessitat la calma d´un govern fort amb majoria absoluta i això no tornarà a ser així durant molts anys, potser mai més mentre els catalans no participem en l´equilibri polític d´Espanya. Per tant, es comença a albirar el desastre d´Espanya perquè li ve un període on necessita fer ­reformes importants i de profunditat sense tenir una estabilitat de govern assegurada. Ara que els pressupostos havien entrat en un cert equilibri, hauran d´augmentar la despesa per resoldre el problema català (o pitjor, sense Catalunya) i hauran ­d´augmentar la despesa en pensions, ­sanitat i ensenyament. Tot això sense fer créixer més l´endeutament que es té de prop del 100% del PIB i amb el BCE que deixarà de comprar aquest deute a finals d´any.

Tot plegat apunta a haver de fer la feina que fa mandra fer, com és a 2,5 milions de persones a treballar (i no fer-ho només treballant un mes per cobrar-ne onze més! Ni treballant a brigades municipals amb una concentració de 20 vegades els treballadors que es necessitarien, com hem vist aquests últims dies). Ens cal deixar de fer trampes i propiciar, gestionar, aquest col·lectiu de 2,5 milions que no treballa. El mal que s´ha fet a determinades regions és gairebé irreparable, creant una cultura de viure amb molt poc i no contribuir a les pensions ni a l´estat del benestar, un model que passa d´avis a fills i a nets i que no deixa que es pugui instal·lar un projecte d´economia de mercat, amb el naixement d´empreses autòctones que creïn treball en aquelles regions. Augmentar les contribucions dels que no contribueixen hauria de ser l´objectiu principal en la política econòmica d´aquest moment. Aquest propòsit en el terreny de l´hostaleria encara és més fàcil d´assolir: es pot començar per augmentar el nombre d´inspectors.