Si la història del catolicisme es mesura per segles, una legislatura papal s´acosta més als cinc anys que als quatre. Francesc compleix el seu primer lustre, decidit a marcar la seva empremta en una Església que, deixant de banda la metafísica, pateix una accelerada descomposició sociològica perfectament constatable en xifres. Almenys a Europa i a Hispanoamèrica. El Papa compleix la seva primera legislatura com a conseqüència d´un acte revolucionari: l´estrany gest profètic de l´últim papa europeu, que va decidir renunciar abans que hi hagués arribat la seva hora, és a dir, abans de morir-se, en contra del que dicta la tradició. Benet XVI, el teòleg alemany que estimava els matisos intel·lectuals, l´exegesi erudita i la litúrgia tridentina, es retirava urgit per la fidelitat a la seva pròpia consciència. Al contrari que el seu predecessor, Joan Pau II, sospito que Joseph Ratzinger sempre va saber que el futur immediat del catolicisme era la irrellevància social. Així, almenys, ho va deixar escrit en la dècada dels seixanta, quan va afirmar que el cristianisme perduraria només de forma minoritària, com un llevat per als segles vinents. D´aquí, que la seva obsessió -al contrari que Joan Pau II i Francesc- fos fonamentar una hermenèutica de la continuïtat que permetés preservar una certa cohesió en el si de l´Església, davant de la temptació de la ruptura i de la tabula rasa. Va plantejar la guerra cultural, conscient del valor de les idees per modelar la societat; però ho va fer més pensant en el seu propi ramat i a promoure un determinat debat social que com un acte de propaganda al servei d´una ideologia del conflicte. Benet XVI no era modern, però sí sofisticat; Francesc és modern, però no sofisticat.

Per descomptat, la modernitat bergogliana no respon als criteris habituals segons els quals la Il·lustració liberal ha definit el progrés a Europa. De fet, des d´aquesta perspectiva, Francisco seria un papa lleugerament «obscurantista» en posar en dubte els enormes avenços que s´han produït en aquests dos últims segles pel que fa als estàndards de vida globals. No es tracta d´un obscurantisme reaccionari, però sí d´arrel emocional, que no pot deslligar-se de l´experiència fallida del segle XX a Hispanoamèrica. De la documentada biografia que Austen Ivereigh va escriure de Bergoglio, es dedueix amb claredat el marc peronista del seu pensament polític, que no és el mateix que afirmar -com fan alguns dels seus detractors- que Francesc sigui peronista. Parlo d´una sentimentalitat i d´un llenguatge que resulten més comprensibles si assumim el context argentí que des dels referents intel·lectuals que han sustentat l´evolució política europea. Així, ens movem de l´Església doctrinal a un catolicisme emocional, que posa el seu èmfasi més en els bons sentiments que en un cúmul històric de dogmes i tradicions; un desplaçament que no és aliè a l´alè polític present en la nostra època.

Si els primers cinc anys de Francesc s´han caracteritzat per la seva evident popularitat, les tensions acumulades a l´interior de la cúria -i l´hivern demogràfic eclesial- anuncien un segon període més complex: el malestar latent entre els cardenals més conservadors per la recepció de la Amoris Laetitia, les acusacions de corrupció -no probades- cap a alguns dels seus col·laboradors més estrets, les dificultats que afronta la reforma de l´Església i l´eventual cisma del catolicisme xinès que se sent traït pel Vaticà; tot això marca un calendari ple de mines, que tampoc es pot desvincular del proper Sínode per a l´Amazònia, del qual s´espera algun indici que flexibilitzi el celibat sacerdotal. Els gestos profètics solen tenir conseqüències. El de Benet XVI no ha estat una excepció.