Cartes

Màrius Viella La Bisbal d´EmpordÀ

Proposta de jubilació, feta fa 14 anys; (21-7-2003).

El que més sàpiga , que més hi digui, però mantenir l´edat de jubilació a 65 anys, en el meu parer, és totalment contraproduent, i crec que poc encertat, tota vegada que estem pagant aturats joves que podrien molt be fer la feina d´aquelles persones pròximes a la jubilació, i que moltes d´elles tenen algun problema de salut, la qual cosa els obliga a donar-se de baixa, fins i tot llargues temporades, amb el conseqüent perjudici per a l´empresa i per a l´estat.

Algú ha fet un estudi sobre una proposta similar a la que faré tot seguit?:

Jubilació obligatòria als 63 anys per a tot treballador en règim general a la S.S.

Pensió màxima i única, de 160.000 PTA (962 euros) al mes, un sol membre de família

Matrimoni sol, 250.000 PTA (1.503 euros) al mes ; amb familiar a càrrec, 300.000 PTA (1.800 euros) al mes

Discapacitat sense familiars, 160.000 PTA (962 euros) al mes i tota l´assistència garantida

Mentre que existeixi un sol aturat , prohibit fer cap hora extra, exceptuant forces majors (que sempre se´n poden produir).

S´ha de tenir en compte que el jubilat és actualment aquell que té una pensió digne, com crec que pot ser la proposta, és el que mes fa córrer el diner perquè ja no té la necessitat de pensar en l´estalvi per al dia de demà , i amb més motiu si sap que els fills ja tenen el seu lloc de treball , i això pot crear llocs de treball en molts sectors .

La vida d´una persona s´ha de trossejar en tres etapes; fins a 25 anys per formar-se com a persona responsable; de 25 fins a 63 anys per treballar i assegurar-se el futur; i d´aquí fins al final, per viure. Si per aconseguir poder «viure» es fes necessari que la quota obrera a la SS fes un nou plantejament, els treballadors haurien d´entendre que és una inversió a llar termini per assegurar el seu futur.

La vida són

dos instants

cristina de ribot i saurina girona

Aquestes paraules estan amarades pel sentimentalisme, ja que les darreres setmanes han estat molt estranyes; m´he adonat que la vida són dos instants, que les persones acostumem a estancar-nos en les parts negatives de la vida, que el patiment forma part de la nostra existència i que aquesta acaba amb la mort. M´he adonat, que les persones donem per descomptat que la gent sap el que creiem o pensem i per aquest motiu deixem de dir un simple «t´estimo»; m´he adonat, que un adeu pot ser l´últim, que una paraula pot ser més dolorosa que una ferida de llança i que un silenci pot arribar ser pertorbador.

Deixem de viure el present perquè pensem en el futur, deixem de banda els moments de goig i alegria perquè sabem que són efímers. Si no podem celebrar els bons moments, perquè pensem en els dolents, quan els celebrarem? Si no vius ara, quan viuràs?

Per què no podem viure el present, deixant de lamentar-nos pel passat i maleint el futur?

Decidim mitjançant el cap i actuem a partir del cor, és a dir, no tot el que pensem es correspon amb el que fem, i això no és hipocresia, és senzillament falta de voluntat, falta d´una llum renovadora, falta de Déu. Déu perdona el passat i proporciona esperança pel futur, no demana que ens reprimim sinó que estimem; ens dona la clau per assolir la felicitat, i quantes vegades hi hem renunciat i hem reduït la nostra existència a la momentaneïtat?

Si no assolim la felicitat, és perquè no volem.