En els últims dies s'ha generat una gran polèmica, tant entre la ciutadania com entre la classe política, en relació amb la minsa pujada de les pensions decidida pel Consell de Ministres. L'increment d'un 0,25% ha empès milers de jubilats als carrers, així com a la generació d'airoses disputes dialèctiques entre Govern i oposició. Alguns països europeus, com Àustria, Bèlgica, Itàlia o França, vinculen exclusivament als preus la revaloració anual de les prestacions. La major part de les nacions continentals utilitzen un sistema mixt, que combina tant l'índex d'inflació com les dades dels salaris. Espanya, per la seva banda, va introduir des de l'any 2013 l'anomenat Índex de Revaloració de les Pensions, una complexa fórmula que té en compte diverses variables més enllà de l'evolució dels preus, com són la variació dels ingressos de la Seguretat Social, la de les despeses d'aquesta Seguretat Social o la del nombre de pensions contributives dins del sistema.

L'article 50 de la Constitució Espanyola estableix que «els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la Tercera Edat». Des d'una perspectiva internacional, aquesta previsió es veu reforçada pel Codi Europeu de la Seguretat Social, signat a Estrasburg el 16 d'abril de 1964 i ratificat per Espanya el 1993, així com pel Conveni 128, de 29 de juny de 1967, de l'Organització Internacional del Treball, relatiu a les prestacions d'invalidesa, vellesa i supervivents. En l'àmbit de la Unió Europea poden també trobar-se referències a la gent gran a la Carta Comunitària dels Drets Socials Fonamentals dels Treballadors de 1989, on es reconeix el dret a les pensions de jubilació, i en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, que proclama el dret de les persones grans a portar una existència digna i independent, i a participar en la vida social i cultural.

Així mateix, posseeix rellevància l'anomenat «Pacte de Toledo». A la IX Legislatura, la Comissió No Permanent de Seguiment i Avaluació dels Acords del Pacte de Toledo va aprovar el 29 de desembre de 2010 l'Informe d'Avaluació i Reforma de l'esmentat pacte, que va ser sotmès al Ple del Congrés dels Diputats i posteriorment aprovat el 25 de gener de 2011. Aquest informe conté una recomanació que, literalment, estableix que «la Comissió (...) defensa el manteniment del poder adquisitiu dels pensionistes, la seva garantia per llei i la seva preservació mitjançant l'adopció de mesures encaminades a assegurar l'equilibri financer del sistema de pensions en el futur». Considera, a més, que la sostenibilitat del sistema exigeix que només es financin amb càrrec als recursos de la Seguretat Social les despeses corresponents a l'estricte manteniment del poder adquisitiu de les pensions, i que tota pujada per sobre de l'IPC (o de l'índex que, si és el cas, pot adoptar) sigui sufragada amb càrrec a altres recursos financers. També s'apunta la conveniència d'«estudiar (per a la seva posterior anàlisi i valoració per la Comissió) la possibilitat d'utilitzar altres índexs de revaloració basats, entre d'altres, en el creixement dels salaris, l'evolució de l'economia o el comportament de les cotitzacions a la Seguretat Social, i recomanable que es tinguin en compte els efectes que aquests índexs han tingut sobre la sostenibilitat del sistema de pensions als països del nostre entorn».

No obstant això, els tribunals no pensen que la revalorització de les pensions sigui un dret ple i adquirit dels jubilats. Sobre la diferent quantia de les pensions en funció del règim de la Seguretat Social aplicable, així com sobre les seves variacions, el Tribunal Constitucional s'ha pronunciat en diverses resolucions. Destaca la seva sentència 100/1990, en la qual s'afirma que l'article 50 de la Constitució no pot deduir-se que la Constitució obligui a que es mantinguin totes i cadascuna de les pensions en la quantia prevista, ja que el concepte de «pensió adequada» no es pot considerar aïlladament atenent cada pensió singular, sinó que ha de tenir en compte el sistema de pensions en el seu conjunt, sense que es pugui prescindir de les circumstàncies socials i econòmiques de cada moment i sense oblidar que es tracta d'administrar mitjans econòmics molt limitats per a un gran nombre de necessitats econòmiques.

Més categòrica i contundent és la més recent sentència 49/2015, en la qual es considera a la revaloració de les pensions com una mera expectativa que no forma part del patrimoni de drets consolidats dels ciutadans. En aquesta mateixa sentència hi ha un vot particular que defensa que al Tribunal no li hauria de resultar indiferent que aquest dret social reconegut constitucionalment, tot i no tenint en el text constitucional detalls precisos sobre el seu abast i extensió, si hagi tingut ja un concret desenvolupament que en un moment determinat vulgui ser suprimit o limitat. En tot cas, es tracta d'una posició minoritària pel que, actualment, la nostra doctrina constitucional ni tan sols considera que existeixi un veritable dret constitucional a una concreta pujada de les pensions.