Encara avui perdura l'enigma de l'ànima russa. La mida del país convida a pensar en un continent amb dos rostres: un d'europeu i un altre d'asiàtic. «A Europa som tàrtars -escriurà Dostoievski el 1881-, mentre que a l'Àsia som europeus». En realitat, la frontera entre els dos mons és cultural més que estrictament política: descansa sobre un substrat que implica la qüestió de la llibertat i el despotisme. ¿Va ser l'URSS el primer Estat comunista o el totalitarisme soviètic reflectia més aviat una variant del nacionalisme tsarista? L'ambaixador Kennan -artífex de la resposta americana a l'estalinisme- creia el segon, com l'historiador hongarès John Lukacs. Es diria que el ressorgiment de la influència russa amb Vladimir Putin beu d'un nacionalisme que no és aliè a l'extensió gegantina del país: els imperis no s'integren, sinó que, o bé es dissolen tràgicament en una miríada de petites nacions, o bé segueixen el seu propi camí en una relació més o menys tensa amb els altres imperis.
En aquest sentit, la posició geogràfica de Rússia és crucial. Bascula entre Europa i la Xina, entre el marc institucional de la UE i la puixança econòmica de l'Àsia. Sense algun tipus de col·laboració amb Rússia -i d'aquí la seva influència-, Europa seria poc més que un apèndix peninsular del gran eix comercial i financer que està emergint al Pacífic i que ens retrotrau als temps antics els mercaders de seda i espècies. El despertar de la Xina suposa la tornada de Marco Polo i de les cròniques jesuïtes de Matteo Ricci, de l'intercanvi de béns i d'una estranya inculturació. No sempre la Història es repeteix com a farsa.
Tampoc Putin representa una farsa. Regeix un món immens que manté amb la llibertat una relació diferent a la nostra. Si a Europa preval la idea de la Llei -i de la legitimitat moral- com a forja de l'ordre just, Putin arrenca d'una experiència diferent del poder: més primària i perillosa. Ja el 1999 va declarar que, «parlant de forma figurada, Txetxènia és a tot arreu». És el mateix que afirmar que la guerra, el desordre i el caos constitueixen el sòl nutrici de la política, el seu instint més bàsic. Subratllar la condició hobbesiana de la naturalesa social té les seves conseqüències, com explica el politòleg Bruno Maçães en un assaig imprescindible: The Dawn of Eurasia. «El sistema rus -escriu l'exministre portuguès- es basa en els extrems; quan les lleis ja no són capaces d'imposar-se, cau la cortina de l'ordre i sorgeix el poder nu». És un llenguatge que s'entén a la Xina, a Moscou, a la Turquia d' Erdogan; però que repugna a l'europeu, després de la ruïna de les dues guerres mundials.
Putin ha tornat a guanyar les eleccions a Rússia i es perpetua al Kremlin com el sempitern home fort de Rússia. A favor seu hi juga un relatiu creixement econòmic -tot i que el seu PIB amb prou feines arriba a la mida del d'Itàlia- i, sobretot, el retorn de la multipolaritat. Sense un clar paraigua protector -la Pax Americana, que va marcar la segona meitat del XX-, les tensions polítiques augmenten. Quin paper tenen en l'estabilitat dels països les actuacions de poders poc democràtics? No es tracta d'una pregunta intranscendent. El control per part de les autoritats xineses de grans reserves minerals i agrícoles a l'Àfrica, o de ports de mercaderies, plantegen qüestions fonamentals pel que fa als eixos de decisió; com el paper rus en la proliferació de fake news, els fluxos massius d'immigrants o el pirateig dels sistemes de seguretat occidentals. Un món menys democràtic i amb múltiples pols de poder condueix perillosament a la temptació del conflicte i al retorn de la política. Tant el brexit com la victòria de Trump suggereixen el retorn a una sobirania forta, ja es concreti en un dirigent (Trump, Putin, Erdogan o Xi Jinping) o en la renacionalització de les fronteres (cas britànic). Fins i tot a la UE, Macron exigeix un major lideratge a Angela Merkel. Sense límits marcats, l'essència del poder és animal. El lideratge de Putin ens ho recorda cada dia.
