Proposar Jordi Turull com a candidat a la presidència de la Generalitat suposa la darrera etapa de l'estratègia de desafiament a l'Estat que va posar en marxa Carles Puigdemont en iniciar la construcció apressada de Junts per Catalunya, un fenomen polític d'èxit instantani que serà estudiat pels politòlegs. Un desafiament nominal, ja que és prou intel·ligent per saber que l'Estat no donarà el braç a tòrcer per molt que insisteixi i que es bellugui per Europa. L'estratègia no cerca tant un canvi de posició del govern de Mariano Rajoy, o del jutge Pablo Llarena, com posar en evidència davant el món sencer, i recordar als sobiranistes catalans, allò que va explicitar el Parlament a la resolució «de la legitimitat»: que les forces independentistes van obtenir prou diputats per investir president a qui va deixar de ser-ho per decret de Rajoy, i que no pot tornar a ser-ho per decisió del mateix Govern central (per la via del recurs al Tribunal Constitucional). I que tampoc no es pot investir el segon de la llista perquè el jutge Llarena no el deixa sortir de la presó per exercir els seus drets com a diputat elegible, drets que manté perquè no ha estat inhabilitat. Acomplerta la tasca de divulgació i recordatori d'aquestes dues candidatures, i si una sorpresa inesperada no permet la de Jordi Sànchez, el tercer nom que es posa damunt la taula és el de Jordi Turull, i és aquest, i no el d' Elsa Artadi, Quim Torra o Marc Solsona, perquè Turull era conseller del Govern cessat per l'article 155, ha passat per la presó i potser s'asseurà al banc dels acusats per rebel·lió, però com que està en llibertat provisional, s'espera que pugui pujar a l'estrada, defensar un programa i ser elegit, amb permís de la CUP i/o del mateix Puigdemont i de Toni Comín, perquè uns o altres han de moure fitxa per assegurar la votació. Val a recordar que el jutge del Suprem pot revocar en qualsevol moment la llibertat de Turull i tornar-lo a ficar a la presó; n'hi hauria prou que apreciés que la seva candidatura suposa un «risc de reiteració delictiva», en la mesura que podria governar la Generalitat amb la intenció de facilitar la independència unilateral, ben present al programa de govern que han elaborat JxCat i ERC. Podria fer-ho abans de la investidura, entremig o després. Si fos després, quedaria per a la història que la democràcia espanyola ha engarjolat un president electe de Catalunya. I es posaria en marxa el pla D, ara sí (segurament) amb un candidat sense plom judicial a l'ala.