Hi va haver un temps -suposo que més feliç que aquest- que als pobles i a les ciutats petites tots coneixíem i teníem tracte de confiança amb els empleats del banc on guardàvem els nostres modestos estalvis. I era costum consolidat sovintejar les oficines de la sucursal més propera al domicili per demanar un extracte del compte corrent, ordenar un pagament, retirar una quantitat o simplement informar-se sobre els avantatges o desavantatges d'un nou producte financer. El tracte era familiar i molts aprofitaven el viatge per xerrar un moment amb els amics, o saludar els del petit grup de clients que seguien des del pati dels alts i baixos de les cotitzacions de Borsa.
En aquell temps -en alguns aspectes més feliç que aquest- els bancs competien entre ells per donar una imatge de solvència i era corrent que la seu de l'Oficina Principal estigués decorada a l'estil de la City de Londres, amb imponents columnes d'imitació de marbre, oficines vidre, metalls daurats i sofàs de cuir per fer confortable l'espera abans de concretar una gestió. Al cap i a la fi el temple on habita el déu dels diners mereix estar decorat amb llarguesa. Fora d'això, l'element fonamental per a la bona marxa del negoci era la relació de confiança entre els empleats de banca i els clients. Tanta que, moltes de les transaccions (i no petites) es feien des de casa i per telèfon amb la promesa de passar-se aviat per l'oficina per signar la corresponent autorització. Hi va haver, això no podia faltar, alguna fallida en aquest tracte de confiança i tots haurem conegut el cas del directiu d'una sucursal que va estafar a uns clients abusant de la seva credulitat. Però el normal era el contrari i fins es va donar l'anècdota (almenys a mi me la van donar per certa) d'aquell impedit del rural que solia enviar al seu gos a cobrar al banc perquè no es refiava de la família. I el gos no li va fallar mai i tornava a casa amb el sobre ben aferrat a la boca i espavilant amb grunyits als curiosos.
Ve al cas tot això per la publicació de les dades d'un estudi del Grup Inmark dels qual es dedueix que, malgrat l'increment de la digitalització del sector financer per l'ús del mòbil, la sucursal bancària es manté com l'element sobre el qual gira el negoci financer per «la confiança que genera» i tot i els costos que comporta el seu manteniment. Fins al punt que un de cada dos clients de la banca espanyola va almenys un cop al mes a l'oficina del seu banc principal. I entre els que hi van són majoria els de la classe social baixa (63,5%), i mitja-baixa (52,8%) que els de la mitjana (47,9%) i els de l'alta (45,6 %). Tot això porta als experts de la planificació bancària a concloure que la diferència de comportaments entre els modestos clients i els adinerats només s'aproximarà en la mesura que la menor edat i l'educació facin el seu efecte corrector. Encara que sense descartar que els futurs clients digitals mantinguin la seva fidelitat a la sucursal. Al cap i a la fi, la gent encara prefereix dialogar amb un altre ésser humà que amb un telèfon.
