Cartes

Manel Fortis. Olot

Jo no vaig rebre cap cop de porra l´1 d´octubre, però a mi també em van fer mal.

A mi no m´han ficat a la presó, però també em sento presoner.

Jo no he marxat del meu país, però no em deixen ni tan sols dir en una urna de quina nació vull ser ciutadà.

No soc polític, ni m´agrada la política ni l´entenc, però em sento a prop dels meus. Sobretot dels que són a la presó i dels que estan a l´exili.

Soc crític també amb els meus polítics i crec que no han estat a l´altura dels milions de persones que hem sortit al carrer en els últims anys. Tot i així, no es mereixen patir el que estan patint.

És una injustícia monstruosa.

Van vorejar, esquivar, saltar o desobeir la llei. Digueu-li com volgueu. Però la violència i la ràbia amb la qual els tracta la (in)justícia espanyola és inhumana.

Els jutges, fiscals, polítics, policies han tret la ràbia contra ells... contra nosaltres.

Recordem que aquesta repressió contra Catalunya té el suport de la grandíssima majoria dels representants polítics espanyols. I aquests representants polítics ho són perquè la gran majoria de ciutadans espanyols els han votat. La regla de tres diu clarament que la gran majoria d´espanyols estan a favor de la humiliació contra Catalunya. Em fa vergonya, ràbia i fàstic que el meu document d´identitat digui que soc espanyol.

Em vaig pensar que aviat seria ciutadà d´una república independent i diferent. Difícilment ho sigui mai.

Espanya ha guanyat per la seva força, pel seu poder, per la seva ràbia, per la seva maldat...i no en té prou. Ens ha d´humiliar. És com la imatge d´algú que ha apallissat algú altre, aquest és al terra amb la boca oberta intentant sobreviure i ells se li pixen a la boca.

Sé que tinc amics que voten PP, PSC o Cs. Sé que ells també són culpables del maltractament a Catalunya. Seré suau i no faré servir l´expressió que es mereixen totes les persones que veuen acceptable aquesta situació contra Catalunya i contra la llibertat, i diré, només, que totes aquestes persones són molt males persones.

Jo soc la Marta, soc els Jordis, soc l´Oriol, sóc en Carles, soc... groc.

Soc català. I sí, el meu carnet diu que sóc espanyol, però el meu cor, el meu sentiment, mai ho serà.

La injustícia de l´Estat

Lluís Buscató i Somoza. Girona

Fa pocs dies vaig passar pels jutjats de Girona a declarar sobre l´agressió que vam patir tots aquells que érem a Aiguaviva el passat 1 d´octubre a la tarda. Tenia clar que la fiscalia seria bel·ligerant i no em va decebre gens. Les seves preguntes sempre anaren encaminades a demanar-me per què vaig participar en un acte il·legal i saber què feia el cos de mossos d´esquadra a la població, com si jo, que no soc del poble ni tinc cap relació amb aquest cos policial, ho hagués de saber. No obstant això, allò que em sorprengué més fou l´actitud de la jutgessa. Innocent de mi, no esperava simpatia però sí un xic més respecte. Fins a tres cops em va amenaçar de prendre mesures si no responia bé i respectuosament a la fiscal. Es veu que manifestar la meva sorpresa pel fet que pràcticament als agredits se´ns donés la culpa d´haver provocat els fets era contestar incorrectament. Reconec que la si­tua­ció em va posar molt nerviós, fins i tot vaig haver de seure per aguantar el ruixat. En definitiva, em va quedar clar que per justificar l´actuació desproporcionada i violenta dels seus cossos armats l´Estat emprarà tots els mitjans que tingui a l´abast. I l´objectiu és clar, com han fet tants altres governs en la història, donar la culpa a les víctimes i criminalitzar-les. No esperem, doncs, justícia ni comprensió, els botxins no senten mai compassió per les seves víctimes. Però això no ens ha ens ha d´espantar i frenar, perquè la submissió no evitarà la repressió, ans al contrari, la potenciarà i la farà crònica.

La manca d´arguments fa que s´escorcollin seus catalanes

Joan Janoher i Sadurní. Vulpellac

Aquest és el greu problema en que s´ha enrocat el Govern, atès que en moure´s en un mar de dubtes per no acceptar els fets del l´1-O continuen cercant fantasmes inexistents, per poder confirmar el que ells mateixos volen ignorar. És un parany força explícit de l´incoherència dels fets notoris esdevinguts; per això cerquen mobilitzacions a la recerca del que no existeix. Malgrat tot, l´afany desproporcionat per aconseguir proves refutables marca la ineficàcia d´acceptar-ho.

Dins les opcions sense cap precedent determinant, està en joc la presó preventiva dels nostres polítics. És un problema molt greu la imputació de fets que desconeixen, i que només són imaginaris, com a càstig a la nostra societat catalana i les seves institucions. Mentrestant, intenten fer pressió per escorcollar, amb una clara provocació, que si aquesta rebés resposta violenta, tindrien a l´abast l´atenuant de perseguir la rebel·lia. No caurem pas nosaltres en aquest parany. Seria una clara justificació del que se´ns acusa, i que el poble català té el seny, com la responsabilitat, de no incórrer en delictes benintencionats. Som majors d´edat per romandre expectants als esdeveniments. No ens jugarem la carta del nostre sentiment; som conseqüents com a país del que convé fer. Mentre les altes esferes jurídiques intenten captar arguments no justificats, gaudirem del prestigi guanyat a pols, amb suport unànime, com a defensors dels drets humans més fonamentals.