En Jordi Sànchez, pres a Estremera i número dos de la llista de Junts per Catalunya (JxC), el pla B de Puigdemont, va renunciar a ser candidat abans d´esgotar tots els recursos al seu abast. Es va rebel·lar així per raons personals, o polítiques, o per ambdues, a l´estratègia de Puigdemont de dilatar-ho tot al màxim per posar en crisi Espanya? La veritat és que la renúncia obria el camí, abans del previst, al seu pla C, Jordi Turull.

Però Turull era encara més difícil que tingués el suport necessari de les CUP. No només per raons personals -Turull és un home lligat a la CDC d´Artur Mas, un pecat per a les CUP- sinó perquè el programa pactat per JxC i ERC els semblava als «cupaires», sempre maximalistes, massa moderat. Turull no podia doncs ser triat -i sempre en segona votació- excepte si Puigdemont i Toni Comín renunciaven als seus escons i la suma de JxC i ERC recobrava així els seus 66 diputats (els no independentistes són 65).

Un embolic en el qual el secessionisme estava atrapat. Però de sobte intervé el Tribunal Suprem i el dimecres el jutge Llarena comunica que té ja llesta l´ordre de processament i cita sis encausats -entre ells Jordi Turull- a comparèixer per a una possible revisió de la seva situació de llibertat provisional. I Puigdemont i el seu grupet de diputats maximalistes de JxC (una mica més d´una quinzena dels 34 de JxC) veuen el cel obert i es llancen a una gran operació.

En teoria brillant. Consisteix a convocar urgentment un ple dijous a la tarda per investir Turull. Les CUP es veuran forçades a recolzar-lo per posar Espanya contra les cordes. Si Turull compareix divendres davant el Suprem com a president electe i el jutge Llarena l´envia a presó, bingo. Es denunciarà davant el món que Espanya empresona un president de la Generalitat i no reconeix així els resultats democràtics del 21-D. Si, per contra, Llarena li permet seguir en llibertat, bingo també. El Rei haurà de signar el nomenament a la Generalitat d´un processat per delicte de rebel·lió contra l´Estat que serà així automàticament el representant de l´Estat a Catalunya. Ridícul total que demostrarà que Espanya té els peus de fang.

Però l´operació fracassa amb estrèpit i la sessió d´investidura es converteix -ja abans

de començar- en un funeral de l´independentisme.

En efecte, les CUP anuncien que no votaran Turull i que trenquen el pacte amb l´independentisme no revolucionari. S´evidencia així que el separatisme no té majoria absoluta operativa (sense els quatre de les CUP, es queda en 66 diputats quan la majoria és de 68). I es visualitza que si Puigdemont (i Comín) haguessin dimitit, l´independentisme amb 66 diputats hauria pogut des de fa dies triar en segona votació qualsevol candidat. Els no independentistes solament en sumen 65. El greu error de càlcul d´un Puigdemont tocat per l´exili i dels seus excitats i pocs experts incondicionals ha posat en relleu la gran mentida de l´independentisme.

No és legítim proclamar, com es feia des de les eleccions del 2015 (i ja abans), que amb el 47% dels vots es té un mandat democràtic. I era una estultícia creure que amb una majoria absoluta depenent de les CUP -assembleàries i anticapitalistes- es podia articular una acció política consistent. Finalment, amb aquests condicionants, era infantil pensar que es der­rotaria l´Estat espanyol i que la UE acceptaria el desmembrament d´un dels seus socis més rellevants i de la quarta economia de la zona

euro.

Tot ha estat una descomunal estupidesa que ha ficat Catalunya, i Espanya, en un embolic monumental. I no està gens clar com se surt de l´embolic. Han començat -cosa positiva- a córrer els terminis i si no es forma govern en els dos mesos vinents, el 15 de juliol es repetiran les eleccions a Catalunya.

Resultat?

I si fos així, Rajoy no podria aprovar els Pressupostos i tota la política espanyola quedaria paralitzada o seriosament afectada. Però amb la política catalana condicionada per un exiliat amb aires de profeta i amb la política espanyola respecte a Catalunya en mans del Suprem, que decideix segons la seva Bíblia -el Codi Penal-, tot pot passar. Fins i tot alguna cosa que podria ser positiva. Una possibilitat seria que en els pròxims dies, i després del seu processament, el Suprem decidís la inhabilitació de Puigdemont i Comín. Llavors el secessionisme tornaria a tenir 66 diputats efectius (sense que l´independentisme hagués d´assassinar Puigdemont) i en un clima menys passional després del fracàs d´aquesta setmana podria triar, en segona votació, un president de la Generalitat sense problemes judicials.

Llavors Rajoy tindria Pressupostos perquè el PNB -sense 155- els votaria. Sí, és un embolic descomunal. Fins aquí hem arribat. Per l´estúpida ceguesa independentista i les greus mancances de bona part de la classe política espanyola.