Aquestes darreres hores s'ha enrarit molt la situació política a Catalunya. Els aldarulls en diferents llocs de la geografia catalana, arran de la detenció de l'expresident Puigdemont, no albiren res de bo. La indignació en una bona part de la societat catalana pot desbordar-se en qualsevol moment i això és molt preocupant.

Sota el meu punt de vista, els dos polítics més lúcids del país són encara Felipe González i Jordi Pujol. Mentre el líder català pràcticament no fa manifestacions públiques, l'expresident del Govern espanyol continua opinant des dels diferents fòrums on participa tot sovint. La setmana passada va fer unes declaracions on demanava que els polítics catalans no fossin empresonats. Ell deia que no calia destruir l'independentisme, sinó que calia guanyar-lo a les urnes.

Però la seva veu no va voler ser escoltada pel jutge Pablo Llarena que al cap de poques hores decretava presó provisional per a Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa. I a la vegada donava ordres de detenció internacional a la resta de polítics catalans i entre ells, Carles Puigdemont.

Pablo Llarena marca avui l'agenda política. Hom té la impressió que tot aquest conflicte se li ha escapat de les mans a Mariano Rajoy. Ell mateix, en veu del fiscal general de l'Estat, va demanar la llibertat per a Joaquim Forn, una petició denegada pel Tribunal Suprem.

En molts sectors de la societat espanyola es pensa que la repressió en forma de presó pot ser letal per a l'independentisme, la qual cosa és del tot errònia. Com més es vulgui reprimir els dos milions i escaig de secessionistes, més ciutadans s'afegiran a la causa i al procés sobiranista. No voler guarir la nafra, només pot suposar que s'infecti i que la infecció encara es faci més gran. I l'Estat no ho vol reconèixer. Els mecanismes de revenja que arriben de Madrid afavoreixen la unió dels independentistes i a la vegada fan que s'oblidin ràpidament les profundes discrepàncies que existeixen en aquest bàndol tal com va fer palès la fallida investidura de Jordi Turull en una de les sessions més tristes que es recorden en la història del parlamentarisme català.

D'altra banda, la força guanyadora de les eleccions catalanes és incapaç de presentar cap alternativa ni fer noves propostes. Arrimadas viu del procés i se li acaba el discurs. Tenia una gran oportunitat davant el desencís de l'independentisme, però la desaprofità estrepitosament. La lideressa de Ciutadans sembla més preocupada per allò que diran a Madrid, que no pas per a buscar una sortida a l'atzucac català.

Tot plegat és molt preocupant i el futur cada vegada és més boirós. A vegades cal fer passos enrere, per tal d'encetar una nova etapa. Sense líders en actiu, els principals partits catalans han de reflexionar a fons per tal de canviar l'estratègia. Fins avui no s'han posat d'acord per investir un nou president.

La majoria de membres de la llista de Puigdemont no tenen experiència parlamentària i són incapaços de teixir complicitats, mentre el PDeCAT pràcticament ha quedat marginat. Al seu costat, els d'ERC no són els mateixos sense Junqueras al capdavant i els de la CUP van a la seva bola.

Amb eleccions o sense, serà necessari que entrin nous actors polítics, ja siguin els comuns de Domènech o un PSC que de moment no es mulla i està massa influït per Ferraz.