El ministre José Barrionuevo va ser condemnat pel Tribunal Suprem a deu anys de presó, pel segrest amb fons públics d'un ciutadà. El pròcer socialista va complir tres mesos de presó efectiva, menys que els Jordis o que Oriol Junqueras abans de seure's a la banqueta, amb l'afegit que cap d'ells ha provocat ni una rascada a un altre ésser humà. Tot i els encomiables esforços novel·lescos del jutge Llarena per transformar l'aldarull davant de la conselleria d'Economia de la Generalitat en un segrest amb ostatges, és ofensiu comparar l'experiència dels funcionaris allà desplaçats amb la peripècia viscuda per Segundo Marey. Les víctimes del terrorisme no es mereixen aquest afront addicional.
PP i PSOE van actuar conjuntament per alleujar la sort de Barrionuevo, i també han sumat els seus esforços per aplicar a Catalunya un article 155 en el sentit punitiu contrari. La Generalitat no va passar dels seus dirigents sorgits de les urnes al Govern de Madrid, sinó a la gestió directa del Tribunal Suprem, amb una aplicació generosa del Codi Penal. El resultat és la desbandada catalana en curs, es digui fugida, èxode o exili.
Catalunya exemplifica les conseqüències de lliurar el poder absolut al Doctor Strangelove de Kubrick. Cada capítol és més absurd que l'anterior. Atès que el PP és inservible en territori català, Rajoy descobreix un inesperat aliat en les CUP. La tasca de sapa dels anticapitalistes, amb el seu portaveu bastonejant sense misericòrdia un candidat a la Generalitat que es disposava a ingressar a la presó per defensar la causa independentista, no el millora ni García Albiol. Al contrari, el badaloní va demostrar en replicar a Turull que la humanitat és compatible amb l'enfrontament radical.
Aplicant el criteri rigorista de les CUP a la vida corrent, procedeix atropellar un vianant que creua en vermell, perquè n'aprengui. Sostingut pels vots dels anarquistes i del Suprem, Rajoy ha materialitzat el seu somni. Ha trobat un funcionari que li evita qualsevol intromissió de la política, tan enutjosa com va predir Franco. A més, Llarena no exigeix el protagonisme malaltís de Soraya Sáenz de Santamaría.
La desbandada no només es deu a la transformació de la independència d'una comunitat en un debat judicial. Catalunya sencera és abordada com un problema penal, i els optimistes ressaltaran que seria més greu que s'abordés com un assumpte militar. No obstant això, pecaria d'irracional qui descartés el trasllat de la bel·ligerància al bel·licisme, donat el ritme atropellat que han adquirit els esdeveniments.
No es tracta de denunciar la ingerència de la justícia en la política, sinó d'exigir la ingerència de la política en la política. L'equiparació de l'1-O amb el 23-F oblida el matís ciutadà. No hi va haver manifestacions al costat de les Corts en suport a Tejero, que hagués estat un candidat electoral de retorçat però breu recorregut. En canvi, bona part dels empresonats i processats vénen ratificats pel detall que tots desitgen obviar. De nou, ni PP ni PSOE volen que s'utilitzi el llenguatge numèric de les votacions, perquè els obligaria a explicar la continuïtat de Rajoy a la Moncloa.
La desbandada confirma que ni les CUP treballen ara mateix a Catalunya amb una expectativa racional d'independència. Aquesta constatació hauria d'afavorir el diàleg, però la renúncia evident als plantejaments radicals enfureix als dos bàndols. Accentua l'enquistament. Contra aquestes evidències, als votants no els va importar que Puigdemont es presentés des de Brussel·les, que Jordi Sànchez oposités al Parlament des de la seva cel·la en una presó de Madrid o que sobre Turull i altres candidats pesessin els mateixos delictes que van condemnar Tejero. Fins on els vots poden parlar, cal aventurar que aquestes dades van reforçar les posicions del bàndol sobiranista.
Turull va ser empresonat l'endemà de pronunciar el discurs més important en la trajectòria d'un governant. Sense ànim d'ofendre, la intervenció d'investidura davant la Cambra supera en importància una declaració davant el Suprem. Dijous, l'integrant de la nova remesa de presos no va pronunciar una sola frase punible. Segurament estava mentint, la qual cosa l'emparentaria a la majoria d'integrants de la classe política, però es necessita una anàlisi molt extrema per concloure que les seves paraules incitaven a la sedició o la rebel·lió. Interrompre la cerimònia sagrada del parlamentarisme requeria d'un perill més imminent.
