Madame de Staël, en les seves Consideracions sobre la Revolució Francesa, no només explica la història concreta d'un dels episodis fonamentals per entendre l'Europa dels dos últims segles, sinó que ens ofereix una biografia velada del seu pare, Monsieur Necker, ciutadà ginebrí i ministre de Finances en la cort de Lluís XVI. Home prudent, Necker admirava de les institucions angleses seu respecte per la contenció i l'oberta transparència amb què actuava el govern. «L'economia i la transparència -va escriure Madame de Staël, fent-se ressò del pensament del seu pare-, garantia de fidelitat en els pactes, constitueixen la base de l'ordre i del crèdit d'un Estat». La consolidació fiscal i el cultiu de la veritat -enfront del secretisme i la mentida- formaven part de les seves conviccions polítiques. Realment es tractava d'un mínim més que d'un màxim, d'uns fonaments més que d'un ideal. «I de la mateixa manera que, a parer seu, la moral pública no havia de ser diferent de la privada -llegim en les consideracions-, considerava també que, en molts aspectes, la sort dels Estats havia de manejar-se amb les mateixes regles que s'aplicaven a les famílies. Posar els ingressos d'acord amb les despeses, aconseguir-preferentment reduint despeses en lloc d'augmentant els impostos i, ja que la guerra s'havia tornat malauradament necessària, sufragar-amb préstecs l'interès es pagaria mitjançant un nou estalvi o un impost més: aquests van ser els principis dels quals Monsieur Necker mai va renegar».

Són idees de contenció que reapareixen en la Història de forma recurrent. Peter Brown ha explicat amb nitidesa quin paper va jugar la persistent crisi fiscal a la caiguda de Roma. Ni l'Espanya imperial ni França absolutista van ser casos diferents, com recordarien anys més tard tant Jefferson com Franklin, pares de la nació americana, que van detestar l'ús indiscriminat del deute. Quan, en el seu afany per equilibrar el pressupost, el ministre de Finances negava alguna prebenda i li arribaven les inevitables queixes, Monsieur Necker insistia que qualsevol escut d'aquella època -com qualsevol euro d'avui-, per insignificant que fos, era «l'impost que paga un poble» i no el privilegi de ningú. Sabia, segons va anotar la seva filla, que «aquest sistema dirigit a economitzar no convenia a tots els que tenien per costum» rebre «del govern i practicaven la indústria de la petició constant com a manera de vida». Els economistes actuals parlarien de «elits extractives».

L'enorme creixement de la productivitat que ha tingut lloc en l'últim segle i mig ha permès un ús més flexible del crèdit i l'endeutament. El capitalisme depèn en gran mesura de la correcta assignació del capital, el que significa bàsicament que, si prens prestat a un 5% i obtens un rendiment del 10%, vas pel bon camí i no a l'inrevés. El deute ha permès millorar increïblement els estàndards de vida de la població, finançant a baix cost les infraestructures, la sanitat, l'educació, les mesures anticícliques i fins i tot la seguretat de l'Estat. La qüestió és el retorn que s'obté de moltes d'aquestes polítiques i la seva sostenibilitat en el temps. Tornant a les advertències de Monsieur Necker, la seva pregunta per l'ús de la despesa pública torna a agafar actualitat. Qualsevol assignació pressupostària és l'impost que paga un poble pel seu present, però també pel seu futur. I, quan per interessos electoralistes dels governs s'obstinen a alimentar aquesta «indústria de la petició constant com a manera de vida», el ciutadà crític no pot deixar de considerar quins són els límits del que és raonable. Fregant un endeutament públic del 100% del PIB, Espanya -amb les seves autonomies- s'afanya a calmar les ansietats dels diferents grups de pressió, començant pels pensionistes. Per descomptat, algun dia ens penedirem de no haver estat més conservadors amb els diners de tots.