28 de març de 2018
28.03.2018

Sobrevalorats

28.03.2018 | 07:15

En això de les opinions (que com molt bé va dir Harry Callahan, són com els culs, perquè tothom en té un), quan versen sobre sèries i pel·lícules, però també sobre llibres i cançons, ja fa temps que s'ha posat de moda dir que qualsevol cosa està sobrevalorada. A vegades s'empra el terme sense més matís ni afegit, simplement s'utilitza acompanyat d'alguna ocurrència i apa, esteu servits. És un fenomen que s'ha estès amb les xarxes socials, on la limitació de caràcters ha donat un particular protagonisme als conceptes taxatius, però des que hi ha ganes d'opinar de tot, i més quan és sobre productes de masses, sempre hi ha hagut amants de la relativització sistèmica, fins i tot obsessiva. Fixeu-vos que el patró acostuma a ser més o menys el mateix. Emergeix un producte cultural que de seguida concita un quòrum extraordinari, i acte seguit emergeixen veus traient ferro a les seves presumibles virtuts. Passa amb les pel·lícules guanyadores de l'Oscar, per exemple, o amb les sèries que creen una addicció col·lectiva, o amb les cançons que es taral·legen sovint, o amb els llibres de culte immediat. Apareixen productes de gustos majoritaris i, pam, algú diu que estan sobrevalorats, com si sabessin alguna cosa que a la resta se'ns escapa, o com si haguessin estat en el germen mateix de l'acte creatiu. Òbviament, si les proclames relativistes van acompanyades d'arguments convincents, no només cal tenir-les en compte, sinó celebrar tossudament la seva incitació al debat, però el problema és que en general aquestes queixes tenen un esperit més destructiu que no dialèctic. Acaba fent la sensació que aquestes o aquests que subratllen la sobrevaloració del producte cultural ho pensen també de la resta de coses: de les persones, de la vida, de l'existència, de l'univers. L'atzar, els gustos, les emocions, tot està sobrevalorat. Hi ha qui pot pensar que són igual d'irritants que els que s'entusiasmen en excés, els que al·lucinen amb els mateixos productes i proven de contagiar-ho als altres. Doncs mira, no: en els entusiastes, per exagerats que siguin, hi ha almenys la lloable actitud de veure el got mig ple, de socialitzar una percepció radicalment positiva del fet creatiu. En canvi, els crítics sense arguments incorren en una contradicció permanent, perquè la insistència a dir que tot està sobrevalorat comporta, a la llarga, una pregunta gens retòrica: si resulta que tot, tot és menys lluït i «bo» del que es diu, per què insistiu a degustar-ho?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema