A la vida, de vegades, ens toca pagar un preu massa alt per seguir endavant i, sovint, pensem que aquesta ha estat injusta en la manera com ens tracta. Aquests dies som molts els que creiem que la injustícia plana sobre aquells que s'han limitat a defensar unes idees o simplement a fer d'altaveu d'un poble, i el greuge s'incrementa quan veus que el preu que estan pagant, i que probablement pagaran durant molt temps, és absolutament desorbitat. A ningú amb seny li entra al cap pensar que un Estat europeu del segle XXI es pot cobrar amb la llibertat o amb l'exili el fet de tenir idees diferents o contràries als qui governen i el fet d'haver-les volgut expressar públicament.
Allò que encara resulta més colpidor és que aquest preu l'has de pagar no havent assolit cap ni una de les reivindicacions que expressaves. I no serveixen els cants d'esperó que diuen que el camí serà llarg perquè et fan pagar quelcom que mai has posseït. En aquest sentit la història és cruel amb aquells que l'encapçalen des del bàndol dels febles perquè el poder no té ni ha tingut mai miraments a l'hora de carregar-se i d'esborrar del mapa allò que l'incomoda.
Ens agradi o no les minories sempre seran minories mentre es comportin com a tals, malgrat que el seu clam sigui cert, just i necessari i aquí no serveixen de res els ventalls parlamentaris. Tant si ho volem com si no, som dos milions i escaig contra més de 40 milions que no entenen ni volen entendre què passa a Catalunya. No cal anar ni molt enrere ni molt lluny per trobar tants exemples com és vulgui d'aquesta realitat.
Malauradament hom té la sensació que l'empresonament i l'exili només ha estat el primer pagament d'una factura que tindrà encara molts més rebuts. És el que hi ha, i que res té a veure amb conceptes pessimistes. I compte, que davant la injustícia constant alguns ja diuen que seguirem pagant per no tenir res o per tenir cada vegada menys mentre no ho prenem per altra via.
