31 de març de 2018
31.03.2018

Polítics normals

31.03.2018 | 01:22

Malgrat el temps transcorregut, no deixa un de pensar en les declaracions d' Esperanza Aguirre davant ses senyories sobre un camp de golf instal·lat al centre de Madrid sota la seva presidència. Es va excusar al·legant que el va veure a Tòquio i en les pel·lícules. El de Tòquio, bé, deixem-ho, almenys per ara. Però el del cinema dona com per a una reflexió. O dues. Jo vaig començar a fumar per culpa de Humphrey Bogart. Em pregunto en conseqüència si, en el cas d'haver arribat a president de la Comunitat de Madrid, hauria muntat una tabaquera. També dec al cinema la meva afició al Martini i a determinades pràctiques amoroses alienes als costums morals de la meva època. Vol dir que d'haver assolit responsabilitats polítiques, hauria estat un perill per a la salut física i venèria dels meus conciutadans. Per si fos poc, fa uns anys vaig visitar Tòquio, on vaig quedar enamorat de marcianades que a Occident no tenen bona premsa.

Hi ha gent a la qual no se la pot portar al cinema, perquè de seguida imita el que veu a la pantalla. Confesso ser una d'aquestes persones influenciables. Per fortuna, no tinc responsabilitats públiques. Jo m'he anat construint amb el cinema, amb els boleros, amb les novel·les que acabaven malament, i soc el resultat de tot això que explica el desastre de la meva existència. No vull ni pensar què hauria passat de tenir l'oportunitat d'imposar als meus congèneres unes maneres de vida absolutament estrambòtiques. Considero, de fet, que la normalitat és un dels grans invents de la humanitat. Un dia un periodista em va preguntar si hauria preferit ser normal i vaig respondre afirmativament, sense dubtar-ho un segon. El primer que li demano a un polític és que sigui normal. Que no tingui ocells al cap. Gràcies als polítics normals, la població pot ser extravagant.

Doncs bé, ara resulta que Esperanza Aguirre havia vist moltes pel·lícules en què es jugava a golf, d'aquí les seves perversions urbanístiques. Jo també he vist algunes pel·lícules amb golf i em sona que eren pel·lícules de rics. Rics que gandulejaven d'un costat a un altre mentre parlaven de banalitats increïbles. Tals són els models existencials d'Aguirre. Mal assumpte per a les arques públiques.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema