Ja sé que no em creuran, però aquesta columna també és de moda. Quan es va produir el cop a la taula feminista del 8 de març, Inés Arrimadas, conscient que una part del donam revoltat mostrava impúdiques tendències anticapitalistes, va dir que «això és barrejar-ho tot», el que vol dir que ella ja ha triat altres aliances per a la conquesta del poder, o sigui de les portades del periodisme d'anglès i batejos: Elizabeth Arden, Coco Chanel, Giorgio Armani i Carolina Herrera (llegiu Kaoulina Eueua). Si la realitat no li agrada, en tenim d'altres a la seva mida: li semblarà que mantenir el sistema de pensions és una proposta de radicals.
Encara li queda molt per aprendre a Inesita. Almenys de Christine Lagarde, que avança amb pas ferm de qui passa dels seixanta gràcies a unes cames estupendes. Unes bones cames són el millor per a l'amor i la guerra. La senyora Lagarde va comparèixer, com els seus antecessors en l'FMI Rodrigo Rato i Dominique Strauss-Kahn, davant d'un tribunal per haver regalat a Bernard Tapie (un empresari a l'estil de Florentino Pérez) més de 400 milions de diners públics. I llavors es va comprovar la capacitat neurotòxica, deletèria, d'un bon modelàs de Chanel (els preferits de la senyora Christine), ja que els jutges la van declarar culpable, però sense l'obligació de complir la pena «perquè feia front a una greu crisi mundial» (o sigui, que no arribava a final de mes, com Esperanza Aguirre) i «per la seva reputació internacional».
Els jutges francesos aplicaven la doctrina Cristina, que vol dir que totes les rosses són curtes i si no són rosses però estan on cal, no volen, com Inés, «barrejar les coses». D'altra banda, i des del segle XVIII, no hi ha hagut tribunal francès que s'hagi atrevit a proclamar la inviolabilitat d'una persona en funció de la seva rellevància, però ja veuen que ara sí que passa. Madame Lagarde diu que la guerra comercial de Donald Trump serà dolenta per als treballadors, però fins avui hi havia pau i molt business i també era dolent per als treballadors, a veure si el perjudici (selectiu) va ser com Déu i és a tot arreu.
