02 de abril de 2018
02.04.2018

Les lleis i els vots

02.04.2018 | 06:55

s possible que ningú es recordi ja de Jesús Gil. El 1969, aquest home fet a si mateix –com li agradava definir-se– va construir un restaurant sense projecte d'arquitecte ni pla d'obra. Un dia, quan s'hi estava celebrant una convenció dels supermercats Spar, el sostre del restaurant es va ensorrar. Van morir 58 persones i 147 més van resultar ferides. Un tribunal va acusar Gil d'«imprudència temerària» i el va condemnar a cinc anys de presó. Després de passar dos anys i escaig a la presó –on Gil va arribar a muntar un negoci lucratiu de tràfic de mercaderies–, el general Franco el va indultar i Jesús Gil va poder tornar a casa seva. El 1987, quan poca gent es recordava de la seva condemna, Gil es va presentar a les eleccions a l'Atlètic de Madrid. Presumint del fitxatge d'un portuguès esquerrà que es deia Paulo Futre, Gil va guanyar sense problemes. A un empleat del club li va dir que podia tirar totes les paperetes de vot perquè a partir d'aquell moment ja no tornaria a haver-hi eleccions. Va complir la seva paraula.

El 1991, Jesús Gil va fundar un partit polític i es va presentar a les eleccions de l'alcaldia de Marbella, on tenia grans interessos immobiliaris. Va guanyar per majoria absoluta. Alhora, Gil va començar a sortir en programes de televisió, on conreava la seva imatge d'home trempat que deixava anar les veritats elementals que tothom callava (un precedent claríssim de Donald Trump): consultava amb el seu cavall Imperioso què havia de fer amb l'entrenador de l'Atlètic, rebia un grup de noies en biquini ficat en el seu jacuzzi, deixava anar discursos sobre com n'era de bon empresari. De vegades, els jugadors de l'Atlètic lluïen aquest missatge en les samarretes: «No a la corrupció». La seva política a Marbella va ser molt senzilla: va col·locar a tothom qui va poder en una ocupació amb càrrec al pressupost i va anar buidant les arques de l'Ajuntament. El 1997, quan gaudia de la seva segona majoria absoluta com a alcalde, Gil va ser detingut sota l'acusació d'haver-se apropiat de 270.000 euros de l'època. Va estar uns mesos a la presó, ho va recórrer, va sortir i va tornar a guanyar una altra majoria absoluta el 1999. El 2002, després d'un rosari de judicis i recursos, Gil va ser inhabilitat pel Tribunal Suprem. Va morir dos anys després, el 2004, d'un infart cerebral. El seu cavall Imperioso –el semental blanc al qual consultava què calia fer amb l'entrenador– el va sobreviure dos anys més, després d'haver resistit una operació a vida o mort per un còlic intestinal.

Potser no hi ha hagut persona més estimada i admirada que Jesús Gil en els seus anys gloriosos a Marbella. Tothom sabia que robava, saquejava, subornava i amenaçava, però seguia regalant una feina a tothom que estigués a l'atur –de guàrdia municipal, de vigilant, d'escombriaire, d'assessor, d'assessor d'assessors, del que fos– i seguia gaudint de la seva fama d'home trempat que sempre deia el que pensava. El 2006, el govern socialista de Zapatero va dissoldre l'Ajuntament de Marbella, encara en mans dels successors de Gil, en aplicació d'una espècie d'article 155 que deixava sense efecte la voluntat popular. 21 persones –dos exalcaldes, regidors, secretaris d'ajuntament, assessors, empresaris– van anar a la presó i l'Ajuntament de Marbella es va declarar en estat d'insolvència. Els deutes que va deixar Gil trigaran quaranta anys a saldar–, així que encara estem pagant les conseqüències de les seves quatre majories absolutes consecutives.

Ignoro si Roger Torrent, el president del Parlament de Catalunya, coneix la història de Jesús Gil, però seria bo que la conegués. L'altre dia, després de la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya, Torrent va dir en una solemne declaració institucional: «I cap jutge, ni cap govern, ni cap funcionari té la legitimitat per cessar, i encara menys perseguir, el president de tots els catalans». Són paraules que haurien entusiasmat Jesús Gil si estigués encara en aquest món. Quina meravella, un país on cap jutge pogués tenir la possibilitat de fer el que li van fer a ell, al bromista Jesús Gil, quan el van detenir sent alcalde de tots els de Marbella i el van ficar a la garjola per haver saquejat, subornat, falsificat i robat tot el que va poder. Quina felicitat per a un polític, això de no haver de sotmetre's a les lleis que regeixen per als altres, com van fer Franco, Hitler, Stalin, Mao, Pol Pot i companyia. Quina felicitat, sí, aquest govern blindat contra les decisions judicials i les lleis en vigor. I quin paorós malson polític és el que nia en el cervell del pulcre, elegant, impecable Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya, un perfecte totalitari que ni tan sols –i això és el pitjor– sospita que ho és.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema