L'expressió que dona títol a aquest article es va fer cèlebre en els debats de teoria constitucional a partir d'un llibre d' Edouard Lambert: El gobierno de los jueces y la lucha contra la legislación social en los Estados Unidos (1921). En aquesta obra (de la qual Tecnos va fer una edició magnífica el 2010) advertia el seu autor, a partir de l'experiència nord-americana, sobre els abusos que el control judicial de les lleis podia ocasionar dins de l'estructura institucional de l'Estat liberal democràtic. La desconfiança cap als jutges ha estat a més una característica del constitucionalisme europeu, que en bona mesura es va superar, per exigències de l'Estat de Dret, en les Constitucions posteriors a la Segona Guerra Mundial, però que mai ha desaparegut del tot. Aquesta vella susceptibilitat me l'han evocat unes recents manifestacions de l'expresident Felipe González, de gran repercussió mediàtica, sobre l'actuació del magistrat Llarena en la causa especial contra els líders de l'independentisme català.

Abans que conegués l'ordre de processament de la dirigència secessionista, González, pel que sembla, va expressar el seu desig que el jutge del Tribunal Suprem no en fiqués cap a la presó, i va afegir: «Ens emparem en les togues perquè com a polítics som uns inútils. Una vegada que aquest procés [de judicialització de la política] arriba a un determinat punt de saturació, la Justícia comença a prendre decisions polítiques. Això es diu govern dels jutges». El fenomen no es limita únicament a Espanya, segons Felipe González, que va citar el cas del Brasil, on, en la seva opinió, la Justícia també ha interferit en el destí del país: «Quan perdem pensem que ho resolguin els jutges», fet que implica que «la política es degradi perquè està judicialitzant-se». Va dir també que «l'independentisme no cal destruir-lo, cal guanyar-lo. Si ells violen la llei, nosaltres hem de ser exquisidament garantistes».

He sostingut reiteradament, un article rere l'altre durant els anys del «Procés», que, sent inexcusable la ferma aplicació de la llei, el problema polític del separatisme català requeria un tractament polític i no una simple resposta judicial. Per exemple, el pla federalista del PSOE, tot i perfilat només a grans trets i tot el discutible que es vulgui (sobretot en la versió plurinacional del sanchisme-icetisme), constitueix indudablement una resposta política; i la Comissió del Congrés encarregada d'estudiar la reforma territorial de l'Estat, recentment abandonada per Ciutadans, suposa una manifestació que el poder legislatiu ha adquirit consciència, tot i que encara tímidament, que resulta ja indispensable plantejar-se seriosament una modificació de la Constitució. Però dit això, i sent honestos, de debò algú creu que està fent política el jutge Pablo Llarena? Es pot afirmar seriosament, com semblen insinuar alguns columnistes de la premsa barcelonina de provada mala fe, que és ell i no el Govern el que està dirigint el país pel que fa a la greu (i demà potser gravíssima) qüestió catalana? En suma, es pot parlar a Espanya de «govern dels jutges»?

La Constitució proclama el principi d'exclusivitat de la jurisdicció: només els jutges (i no el Parlament o el Govern) poden jutjar, i no poden fer res més que jutjar (i no governar ni legislar). Desconeix aquesta regla bàsica de l'Estat de Dret Felipe González? On és la naturalesa política de la interlocutòria de processament dictada per Llarena el passat 21 de març? Tenen naturalesa política les actuacions de presó provisional o les ordres europees de detenció? No es poden recórrer aquestes decisions? No ha estat exquisidament garantista amb els primer investigats i després processats?

L'opinió, legítimament defensable, i sostinguda per reputats penalistes (altres no menys prestigiosos han sostingut el contrari), que els dirigents processats no han comès el delicte de rebel·lió, sinó si és el cas el de sedició, de cap manera desqualifica com a polític l'ordre de processament. És en el judici oral de la causa on, a la vista de les proves practicades, necessiten les parts la qualificació final de les conductes objecte d'enjudiciament. Al seu torn, l'empresonament d'una persona investigada o processada és una decisió que no es regeix per criteris d'oportunitat o prudència polítiques, i molt menys per la rellevància política o social d'aquesta persona. El que està llavors en joc és ni més ni menys que el dret fonamental a la llibertat personal. Per tant, únicament en els supòsits i causes que preveu la llei processal i després d'una atenta ponderació de les circumstàncies a la llum del principi de proporcionalitat, cal adoptar una resolució tan greu com la privació de llibertat. Resolució que ha de ser motivada, raonable i jurídicament convincent. Afirmar que això és fer política és afirmar que els jutges prevariquen sempre que dicten una ordre de presó contra un polític. Curiosa modalitat de corporativisme professional la de Felipe González. És que per no fer política cal alliberar Jordi Sànchez o Oriol Junqueras? És que per guanyar l'independentisme sense destruir-lo, com vol Felipe González, ha de renunciar l'Estat a la persecució penal dels que infringeixen les lleis? Això no seria «exquisidament garantista». Seria suïcidar-se. I suïcidar per amor, com Madama Butterfly, o per sentit de l'honor encara tindria una passada, però, suïcidar-se per Puigdemont?, home de Déu!