No, no és que us estigui agraint res en concret. O potser sí: que llegiu aquest article és motiu d'un agraïment sincer, infinit. Fa unes setmanes parlava aquí d'aquests éssers indolents que no et tornen el «bon dia», i avui li toca a una altra deferència verbal que fa temps que travessa una crisi molt profunda. Em refereixo a la paraula «gràcies». Ens aboquem, dia rere dia, a situacions en què la podem pronunciar o ens la poden dir. Quan t'obren la porta, quan deixes passar algú, quan tens un gest empàtic, quan et donen una bona notícia. S'ha de ser molt estúpid per no donar les gràcies a algú que es desvia del seu guió quotidià per fer alguna cosa que, directament o indirectament, té un benefici en el teu. Per exemple, aquesta gent que t'atura per preguntar-te una adreça i quan té la informació marxa sense dir res, o aquesta altra a qui fas un favor desinteressat però són incapaços de dir la paraula, com si dir «gràcies» equivalgués a despertar una plaga bíblica que ens convertiria a tots en insectes.

Es torna encara més necessària quan tractes amb persones que treballen de cara al públic: en aquest context, el nombre de situacions es multiplica, i és aquí quan abandona la seva vocació formalista per ser directament una qüestió de cultura i educació. Negar l'agraïment al cambrer que et porta el cafè o a la llibretera que et ven un llibre deu ser un dels pitjors exercicis de prepotència que es poden fer, i més tenint en compte que en ambdós casos et subministren coses fonamentals per a l'existència.

Com en tot, hi ha graus, perquè és cert que a vegades determinades accions no provoquen un agraïment instantani, perquè el seu resultat s'acaba palpant més amb el pas del temps. Però és preocupant que en aquelles situacions més òbvies, aquelles en què pràcticament hauria de ser una reacció espontània, no s'arribi a pronunciar. Donar les gràcies, a banda de ser una qüestió de justícia i dignitat, genera sempre, sempre, una distensió emocional en el rostre del teu interlocutor. Feu la prova, li dius a una persona i normalment et diu que de res, que no cal que ho agraeixis, però li perceps una meravellós repunt anímic, com si alguna cosa hagués canviat per a bé. Potser dura uns pocs segons, però en els temps que corren cada gest de complicitat, cada somriure imprevist, és un petit miracle.