La guerra de les tifes, i perdonin. El tema va començar fa un temps, en una ciutat valenciana, propera a la costa, i poblada d'alguna gent incívica que s'oblidava de recollir els excrements dels gossos, quan els passejaven. L'Ajuntament de «la terreta» es va afartar, i va decidir que els mètodes del CSI actuals farien que els desaprensius aprenguessin la lliçó, en forma de multa i de cop a la butxaca. Prèvia inscripció dels gossos de la ciutat en un fitxer amb els seus ADN particulars, es podia esbrinar qui era l'amo de l'animal, i fer-li pagar la deixadesa.

L'exemple s'ha estès per algunes ciutats. I s'anirà estenent més a casa nostra, entès com una forma de millorar la convivència ciutadana. Resta per a premi, una normativa municipal més estricta perquè una persona no pugui, posem per cas, entaforar un Gran danès en un pis de 50 metres. És a dir, que l'animal de companyia visqui en les condicions adequades per a les necessitats concretes de la seva raça, i per facilitar la convivència entre veïns. A vegades la gent no és realista, quan comprova que determinats animals viuen en condicions precàries, i és un estrès per ells i pels ciutadans que comparteixen espai amb ells.

Un altre tema: es calcula que les famílies i els particulars han gastat uns 1.800 milions d'euros a crèdit en les darreres rebaixes. El crèdit per comprar una peça de roba a la moda, mostra, primer, que tenim una forta necessitat de tenir aquell objecte, peti qui peti, i que en el sistema econòmic ocupa un lloc important comprar les coses a crèdit. No només per anar de vacances, que si la Riviera Maya, que si Dominicana, que si el destí de moda (de Patagònia, a Noruega i Islàndia; el que toqui), que era la destinació del crèdit tradicional, i que ens feia anar escanyats la resta d'any. Sinó ara per comprar a les rebaixes. De la mateixa manera, en el nostre sistema de valors, valorem molt més el Carpe Diem, el viure el moment, que no pas l'estalvi i la constància. Hem viscut una crisi econòmica on els sistemes financers han trontollat, alguns s'han enfonsat (la mateixa Islàndia, n'és exemple), i en part és normal que molts ciutadans vulguin gaudir de les coses avui, i no pas esperar al demà incert i ple d'incògnites. Si els polítics semblen no tenir plans per demà, els tindrà el ciutadà de carrer? Alhora, és quelcom negatiu, perquè impedeix que el pes econòmic de les famílies es reforci i es puguin pagar imprevistos, que sempre te'ls acabes trobant. Viure aquí i ara, contra planificar i modelar un futur, aquest és el dilema.